Sincerament

"Hi hem de ser tots. Hi insisteixo: tots. L'alternativa és un precipici sobrevolat per carronyaires"

Hi haurà plebiscitàries i una llista “de país”. L'ANC, Òmnium i les bases dels partits sobiranistes empenyen amb massa força perquè el procés acabi en un prematur fracàs. Els interrogants són si Artur Mas encapçalarà la candidatura, quin serà el lloc d'Oriol Junqueras i el calendari de la declaració unilateral d'independència dins del programa. CDC la preveu després d'encetar un últim procés de negociació amb l'Estat espanyol. ERC la vol immediata. Sembla que hi haurà eleccions refrendàries i que la societat civil haurà demostrat una altra vegada que té més capacitat per estar a l'alçada del clam del carrer que el govern i el Parlament. Ho veurem aquest diumenge, quan l'ANC i Òmnium concretin la seva proposta. Però no podem encarar aquesta nova fase del procés sense haver paït el que ha passat aquesta setmana ni aprendre'n la lliçó. No es pot aconseguir la independència amb maniobres pròpies de l'autonomisme i la mirada estancada en les pròximes eleccions, a no ser que CDC i ERC es discuteixin per gestionar un autogovern miserable. I és evident que no.

Ningú no se salva de la clatellada si destapem la caixa dels retrets. Però em sembla necessari obrir-la una mica abans de tancar-la per sempre. Entendre tots els actors per avançar amb més força. Artur Mas es va avançar rebaixant la transcendència política del 9-N per intentar encapçalar la llista unitària. Els convergents consideren que aquest és el camí per arribar a l'estat català. Ha estat el seu pla des del principi i l'han aplicat a costa de ser calculadament ambigus davant de la possibilitat de tirar endavant la consulta tant sí com no i amb el risc que molts, començant per Junqueras, hi hagin deixat de confiar. És legítim i comprensible. També ho és que ERC ja no se'ls cregui i que hagi desitjat agafar les regnes governamentals tot i haver d'admetre, alhora, que no podria pilotar un procés d'independència tota sola encara que guanyés les properes eleccions.

Els uns i els altres se saben abocats a engrossir l'anomenada candidatura unitària. Però arriben a les negociacions amb el desgast de les dues últimes setmanes. Es podria pensar també que Junqueras no ha estat capaç de collar prou el govern perquè vulnerés la llei espanyola, que ERC no ha estat la primera a afrontar els perills de la desobediència que predicava des dels municipis i que a darrera hora va deixar sola CDC amb les urnes i les paperetes. Les realitats són complexes i polièdriques. El mirall es trenca en mil bocins quan t'hi encares. Som d'una bellesa complicada, els humans.

També s'entén que Joan Herrera hagi aprofitat el primer replà per abandonar una ascensió massa arriscada que forçava ICV-EUiA a decantar-se sobre l'estat català. L'ecosocialista avançava a empentes i rodolons pel fal·laç camí de les garanties democràtiques. El que vivim és un procés d'independència i la consulta ha estat un instrument, mai una finalitat, tot i que la ciutadania no n'hagi estat prou advertida. I enmig de tot plegat, una Unió que s'ha deixat dur per CDC sense atrevir-se a desafiar el pare i una CUP amb un aparell digestiu a prova de contradiccions i un sentit d'estat que algú trobaria impropi d'un partit assembleari.

Que hi hagi llista conjunta, sí. Però posats a confrontar realitats i encara que sigui tard, m'hauria agradat que el govern i els partits sobiranistes haguessin anunciat, la mateixa nit de la suspensió de la llei de consultes i del decret, la formació d'un govern de concentració amb un objectiu únic: fer la consulta amb una estructura reforçada per afrontar les represàlies de l'Estat espanyol. És a dir, amb observadors internacionals, una obediència estricta a la legalitat catalana, un equip de funcionaris voluntaris protegits pels serveis jurídics de la Generalitat, a punt per entomar la bel·ligerància dels advocats i la fiscalia general de l'Estat, i una caixa de resistència per garantir la supervivència de les famílies dels treballadors públics que es jugaven la pell pel dret a decidir de tots. Potser és veritat que l'administració catalana no hauria resistit la convocatòria davant d'un govern espanyol totpoderós i que ni els partits ni el carrer estaven preparats encara per apujar fins a aquest grau el nivell de la reivindicació. Però potser Mariano Rajoy no hauria gosat enviar a judici milers de persones, començant pel president de la Generalitat i els honorables consellers multicolor del govern de concentració. No ho sabrem mai. El món ens mirava. Encara ho fa.

Sincerament, no crec que hi hagi seguretats en aquest camí ple d'esbarzers. Hi ha poques certeses i el govern, els partits i la societat civil hi avancen prenent decisions determinants i irreversibles. Votarem en unes eleccions plebiscitàries i el 9-N serà una gran mobilització: una estranya Diada nacional en ple novembre i convocada per Mas. Sigui com sigui, hi hem de ser tots. Hi insisteixo: tots. L'alternativa és un precipici sobrevolat per carronyaires. El 9-N, recomptem-nos i recomencem.




Comentaris

envia el comentari