Els frustrats

"Iceta, Camacho, Rivera, ja ho veieu. Després de la patacada més bèstia confiarem en vosaltres i en l’estabilitat de l’autonomisme"

Trenta dies per al 9 de novembre. No entenc per què no es formen llargues cues d’individus carregats amb manuals d’autoajuda a les caixes de les llibreries. Confesseu. ¿És que ja us n’heu abastit, com qui no vol la cosa? Heu buidat en silenci les lleixes del gènere de les biblioteques públiques, oi? ¿O és que encara no sabeu que s’acosta la decepció més gran? Al rebost, a tocar de les llaunes de conserves, hauríeu d’emmagatzemar centenars de paquets de Kleenex per passar la tardor més llarga. Diuen els profetes constitucionalistes que els catalans som gent de sang calenta: afectats, inconstants, de plor fàcil i recuperació lenta. Diuen que el procés acabarà amb un dol general. No hi haurà prou llàgrimes per a tanta pena.

Hem d’agrair l’entendridora preocupació que alguns partits han professat pel fràgil estat d’ànim dels defensors de la consulta. Gràcies, Miquel Iceta. Després que el president de la Generalitat signés el decret de convocatòria del 9-N, advertia: “Mas continua alimentant una gran frustració”. Gràcies, Alícia Sánchez-Camacho. La líder catalana dels populars també ha demostrat una curiosa inquietud per la incapacitat dels independentistes d’afrontar les adversitats. En culpava igualment a Mas durant el debat de política general: “Serà el responsable de la frustració col·lectiva”. El tercer en concòrdia, Albert Rivera. El de Ciutadans està convençut que Catalunya viu un “debat estèril que només porta a la frustració”. Gràcies, de debò, per preocupar-vos de les ànimes que quedaran políticament desvalgudes quan el 9-N no puguin votar o, si voten, quan hagin comprovat que el resultat no servirà per a res, com ha avisat el socialista Pedro Sánchez.

Del sòlid argumentari dels detractors del 9-N, la tesi de la frustració és la més brillant. S’hi infereix que la majoria dels catalans es giraran en contra dels partits sobiranistes per haver buscat i no haver aconseguit un referèndum amb totes les garanties democràtiques exigibles, com el d’Escòcia. Els endevins de la frustració entonaran llavors un condescendent “ja us vam avisar” i els independentistes decebuts caurem als seus braços, enllagrimats i somicant, eternament agraïts perquè van ser els únics amb prou valor per dir-nos que ens enfonsaríem en el fracàs. Iceta, Camacho, Rivera, ja ho veieu. Després de la patacada més bèstia confiarem en vosaltres i en l’estabilitat de l’autonomisme; el dèficit fiscal ens semblarà una honrosa contribució a la solidaritat espanyola, pagarem la justa indemnització a Castor amb un somriure als llavis i deixarem que us mofeu de la nostra sort mentre Mariano Rajoy passa a la història com el gran estadista que és.

El món no s’acaba el 9-N. Gràcies per recordar-nos-ho. Però sigui quin sigui el final de la consulta, no hi haurem arribat per desfer-nos a plors. L'endemà brindarem per la incapacitat dels profetes de la Constitució d'encertar el futur. Fa segles que hem après que els pobles madurs, com el català, són capaços d’afrontar les decepcions sense rebaixar el llistó dels seus projectes; ans al contrari. Hem avançat sempre a costa d’ensopegar. El possible desengany, si és que hi és, serà el preludi de la victòria definitiva. I els frustrats? Els altres.




Comentaris

envia el comentari