La seva por i la meva

"A la Moncloa no són de guanyar el partit per un gol sinó per deu i, si es pot, escopint al capità"

La força més incontestable que creu tenir el govern espanyol contra el 9-N és la por: una lleu amenaça, que corri el rumor i que l'especulació i la incertesa facin la resta. És l'atreviment del Tribunal Constitucional, aquell que va trigar quatre anys a sentenciar l'Estatut, convocant un ple extraordinari per matar la consulta el segon dia en una inèdita operació d'Estat. Veieu quina eficiència? I ara, il·legals, què? És la gosadia del senyor Enric Millo quan demana que els diputats votin un per un el nomenament de la comissió de control del 9-N per fer-ne una suposada llista i denunciar-los allà on sigui per després fer-se enrere sabent, com sap, que l'advertència no té fonament jurídic. Amenaçar? Jo, mai.

La seva por és el desvergonyiment d'Alícia Sánchez-Camacho amb Artur Mas, quan avisa al president de la Generalitat que la justícia actuarà contra ell per designar per decret els membres de l'ens equivalent a la junta electoral. Ui, Companys. És el popular José Luis Ayllón assegurant que l'advocat de l'Estat ja estudia el comportament del Parlament. El codi penal: recordes? És la determinació d'Eduardo Torres-Dulce reunint la cúpula de la fiscalia catalana perquè la premsa es pregunti el perquè de la reunió i comenci a córrer la brama que es preparen per fer judicis ràpids als indefensos que col·laborin amb la consulta. Atreveix-te, si goses, mort de gana. És permetre que tot un ministre com José Manuel García-Margallo apunti que no descarten suspendre l'autonomia. Si la Generalitat no pot ni comprar deute als mercats. O què et pensaves, il·lús? És, en definitiva, que Jorge Fernández-Díaz enviï una dotació de 200 antiavalots i arrengleri unes desenes de furgonetes de la policia nacional en uns terrenys de la platja de Pineda. Fotografieu-la i feu-ho córrer, si us plau.

La meva por és tota una altra. La meva por és que ens creguem que el viatge fins a la independència és massa llarg i costerut i que l'imperi de la llei espanyola no serà mai combatible. És que la unitat de porcellana fina s'esllangueixi entre els interessos partidistes de Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez i s'esmicoli en mil pedaços d'una vegada per totes. És que ara tots ells s'oblidin que van ser elegits per fer una consulta sabent que el TC la suspendria, que han tingut dos anys per preparar l'estratègia i que no ho hagin fet. És que algú tingui la temptació de mentir i que no reprenguin la campanya institucional ni, sobretot, el dispositiu del 9-N, sabent que cada dia que passa és més difícil que es voti. Perquè les urnes no es col·loquen un dia i llestos: potser sí al carrer però mai als col·legis electorals, que és on han de ser.

La meva por és haver de començar a dir a la família i als amics que es preparin, que anem a eleccions anticipades, i sentir aquell decebut “no, què dius, no pot ser”. És imaginar-me el fracàs del procés com la derrota definitiva. Seria la residualització, que deia aquell. I és que vindria una recentralització huracanada, per més que la disfressessin de reforma de la Constitució. El llop amb pell de xai. A la Moncloa no són de guanyar el partit per un gol sinó per deu i, si es pot, escopint al capità. La meva por és perdre el projecte polític més engrescador que hem defensat mai mentre tota la resta es corrompia; l'horitzó que unia neoliberals i antisistema i que prometia obrir una escletxa enlluernadora per repensar-ho tot. La meva por és admetre que la meva llengua serà per sempre menystinguda. És que quan arribi el moment no us vingui una ànsia desbocada de plantar-vos allà on sigui amb la pancarta i ens refermem plegats en la revolució més admirable, pacífica i valenta, per vèncer definitivament totes les pors a les places i al carrer.




Comentaris

envia el comentari