Els catalans, segrestats per l'home del sac

"Mentre Escòcia votava, el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, reunia a Madrid la cúpula de la fiscalia a Catalunya"

Quina nit i matinada més llargues, les d'avui. Ara, Escòcia. I d'aquí a unes hores el Parlament aprovarà la llei més esperada perquè poc després el president de la Generalitat convoqui la consulta sobre la independència. L'elegància amb què els escocesos acaronen la llibertat no ens hauria de fer perdre de vista que Mariano Rajoy s'ha convertit en el necessari home del sac de l'Europa dels estats. És la coartada perfecta dels il·lustres mandataris per advertir a tots els infectats pel virus escocès que seran expulsats de la Unió Europea en una mena d'eterna quarantena: no diuen que l'ampliació interna sigui impossible, diuen que Rajoy els vetarà. Als ulls dels europeus, Espanya és la cosina lletja i antipàtica a qui conviden a les reunions familiars perquè els seus pares tenen una hospitalària casa amb piscina a platja. Quins estius, tu. I quan convé li pengen el sac i, som-hi, a atemorir els que qüestionen les fronteres.

Paul Krugman, premi Nobel d'Economia, ha erigit l'Estat espanyol com a exemple de la ineficàcia per sortir de la crisi i no ha dubtat a provar de frenar Escòcia sentenciant que, com que no tindrà moneda pròpia, serà “com Espanya, però sense sol” amb la independència. David Cameron és el demòcrata. Rajoy, un president capaç de negar la semblança entre dos ous. No veieu que Catalunya i Escòcia no tenen res a veure? Segur que Angela Merkel riu per sota el nas. Però quan li convé es passeja pel camí de Sant Jaume amb l'home del sac i fa veure que s'hi entén d'allò més bé malgrat la incompetència de l'espanyol amb les llengües estrangeres. Qui sap si Merkel s'imagina les nacions sense estat com la canalla que desafia els pares, buida la nevera, vessa el Cacaolat sobre el llit bregat del matrimoni que creia tenir-ho tot sota el control d'una disciplina fèrria, i es disposa a esbatanar la porta amb tota l'empenta i el talent de les dones i els homes del futur.

I tot plegat, en el moment més inoportú; quan tothom invoca sense èxit la recuperació europea més desitjada. Els catalans no som canalla, s'entén, però anem dins del sac de Rajoy. Que la càrrega infantil del símil no ens faci oblidar que els homes del sac segresten els nens per ofegar-los a la cassola o per aprofitar-ne el greix per enllustrar les vies de tren. Mentre Escòcia votava, el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, reunia a Madrid la cúpula de la fiscalia a Catalunya per acordar la resposta al desafiament català al Tribunal Constitucional, amb el codi penal a la mà i les ja repetides amenaces de presó i inhabilitació. En aquest divendres històric en què el Parlament aprova la llei de consultes, tot és a punt de canviar. La cambra catalana ja ha emplaçat el president i el govern a tirar endavant el 9-N amb “totes les garanties democràtiques i de participació possibles” i ha declarat vigent la declaració de sobirania mutilada pel TC en un primer gest d'admissió valenta de la legitimitat catalana i d'obediència a la pròpia legalitat.

La ciutadania s'ha revoltat amb una V gegantina i les institucions catalanes han començat a foradar el sac. Hem perdut la por. L'ànim de victòria és essencial, però en qualsevol moment Rajoy haurà d'acreditar davant d'Europa la vigència del títol de segrestador de nens. L'home del sac es pot vèncer amb intel·ligència, el pacifisme multitudinari que tot ho desarma, molta sang freda, generositat i una capacitat de resistència incorruptible. Però que la il·lusió escocesa no ens infantilitzi en el sentit pejoratiu de la paraula. Entreneu el cervell i no menystingueu la brutalitat de la bèstia.




Comentaris

envia el comentari