I ara, funàmbuls, ignoreu el TC

"I sí, és cert que la gravetat ens empeny cap al terra i ens vol fer caure, però els catalans ja fa dos anys que hem après a volar"

El món ens mira, sempre amb una ullada més fugaç del que ens agradaria, però tant se val. Ho hem tornat a fer: hem vessat la Gran Via i la Diagonal. Han passat dos anys prou llargs per perdre la ingenuïtat i notar el cansament d'una empresa tan difícil, prou breus per mirar enrere i admirar la revolució tranquil·la que ha viscut la política catalana a remolc del clam ciutadà més multitudinari. Potser serà l'última Diada Nacional en què la gent haurà de demostrar que es manté al peu del canó, però és millor preveure que encara han de venir més manifestacions com aquesta i que s'haurà d'esmolar l'enginy encara que no sigui Onze de Setembre. Quan no et reconeixen un dret tan fonamental com el de votar no se'n pot delegar la defensa exclusiva a les institucions. És llei de vida: la societat civil fressa el camí.

Al Parlament, la perplexitat i l'embriaguesa inicial per allò tan repetit de “fer història” han derivat en una mena de nàusea: la por dels que creuen que s'arrisquen més que el del costat, el temor a la traïció de l'altre, el dubte d'assumir que potser els teus no estaran a l'alçada de l'electorat que representen, l'ambició i els nervis infinits. Com el funàmbul que transita pel cable a quatre-cents metres d'alçada, encara ha de fer l'equilibri final aixecant una cama i pensa que Philippe Petit era un aficionat quan desafiava les lleis de la física entre les Torres Bessones fa quaranta anys.

Potser l'error és plantejar-ho com un desafiament a la física. O a les lleis. Els funàmbuls han estat elegits, simplement, per travessar el cable. La física és accessòria, un condicionant més quan la voluntat i el coratge ho han de poder tot. N'hi ha prou amb creure's d'una vegada i per sempre que el Parlament de Catalunya és sobirà de debò perquè així ho van declarar solemnement la majoria dels seus diputats, que la llei de consultes que s'aprovarà la setmana vinent és el marc legal suficient i necessari per emparar el referèndum, que el decret de convocatòria del 9-N que signarà el president de la Generalitat no és un simulacre sinó una crida inajornable perquè la ciutadania decideixi el futur del país a les urnes. Perquè les urnes són la mare política de totes les coses; i no una Constitució redactada amb els condicionants i les lloses d'una dictadura o el parer d'un arbitre polititzat i deslegitimat com ho està el Tribunal Constitucional. Qui prohibeix votar perverteix la democràcia.

La física, funàmbul, complica el viatge però no el fa impossible. No es tracta de desobeir la legalitat espanyola sinó de respondre a un mandat electoral ajustat la legalitat catalana; d'avançar amb cura, ara un peu ara l'altre, fins al final del cable. Unes eleccions anticipades (altrament batejades com a plebiscitàries) seguides d'una declaració unilateral d'independència només ajornen el tràngol d'haver de superar el vertigen institucional. La reacció de l'Estat espanyol, des de tots els àmbits, serà igual d'intolerant i implacable. Només cal revisar el recurs de l'advocat de l'Estat contra la declaració de sobirania del Parlament. Hi advertia que unes eleccions plebiscitàries que formin una assemblea amb caràcter constituent tampoc no es podran permetre. Res no canviarà per molt temps que passi. La consulta és la via. La radicalitat democràtica és el que més tem la Moncloa perquè és indeturable sota la vigilància de la comunitat internacional.

I sí, és cert que la gravetat ens empeny cap al terra i ens vol fer caure, però els catalans ja fa dos anys que hem après a volar. No hi haurà aplaudiments fins que algú arribi fins al final del cable. El 1974, Petit va travessar vuit cops la distància entre les torres de Manhattan i encara va tenir esma de guarnir l'actuació amb una simpàtica reverència. Una preparació a consciència, quaranta-cinc minuts sobre la corda i la glòria mundial. Ja s'entén: els que rellisquin o tinguin por d'ensopegar hauran de deixar pas perquè ho intenti algú altre. Si no, a última hora serà l'ANC qui haurà d'aprendre a caminar a cinc-cents metres d'alçada. Serà aquell “més difícil, encara” de les exigències de l'espectacle: si no ho fan els polítics, ho haurà de fer el poder popular. Pareu l'orella. No sentiu, equilibristes, el que us criden des de baix? La llibertat és una jornada electoral.




Comentaris

envia el comentari