Si véns amb mi

"Hem entès que la política, si no s'exerceix amb coresponsabilitat ciutadana, no és política"

Si Espanya fos com el Regne Unit, si Mariano Rajoy fos com David Cameron, potser ara podríeu argumentar que no voleu que marxem perquè aquests segles d'història compartida també han tingut alguna llum. Podríeu entonar un mea culpa matisat, treure del calaix l'àlbum de fotos més sentimental i assegurar-nos que ara és segur que sí, que canviareu, i que corregireu això o allò altre, com fan les parelles en el crepuscle, abans de l'adéu definitiu. I llavors els independentistes ens ho podrem creure o no, i potser algun federalista idealista votarà com vosaltres. Si més no, alguns autonomistes no haurien de fer el ridícul al bar amb un “mira qué pone en tu DNI”, repetir fins a la sacietat que no podem votar perquè és il·legal o directament haver de callar per la vergonya de no tenir arguments sòlids amb què defensar la unitat de l'Estat espanyol.

És pobre haver d'al·legar que Catalunya ha de romandre callada perquè la Constitució no permet la consulta, sentir que comparen l'independentisme amb la violència de gènere, saber que amb les amenaces no es va mai enlloc perquè tenen el do de la repulsió i potencien l'efecte contrari, encara que parlin de l'expulsió de la Unió Europea o de l'apocalipsi final. Els partits espanyols tacats de corrupció aprofiten l'evasió fiscal de l'expresident Jordi Pujol per carregar contra els catalans, com la veïna que critica la del primer segona perquè sempre li goteja la bossa de la brossa quan el seu gos orina al portal. Jo també estaria farta de sentir dirigents del PP i Ciutadans denunciant que no tenen ressò als mitjans de comunicació públics des dels micròfons dels mitjans de comunicació públics. Si Madrid tolerés la consulta, almenys podríeu votar que no en igualtat de condicions amb la resta, sense sentir que són els vostres els que carreguen el pes de la prohibició, els que limiten la democràcia a un fals estat de dret.

De corruptes, mentiders i interessats, el món n'és ple. Però en aquest petit país ha estat el carrer el que ha forçat una revolució pacífica cap a la independència. Els partits, dividits entre la convicció i l'instint de supervivència, s'hi han hagut d'adaptar o estan en procés de fer-ho. És clar que tenim intolerants (n'hi ha que es prenen com una ofensa l'essencial crítica constructiva), activistes amb massa dificultats per dir les coses pel seu nom, i individus que es creuen repartidors de carnets de catalanitat. També podem dir que la resta som majoria i que en aquest minúscul racó de món hem entès que la política, si no s'exerceix amb coresponsabilitat ciutadana, no és política. Tenim un projecte de futur, l'esperança per trencar amb les servituds i els errors sistèmics del passat, l'oportunitat per construir un estat radicalment democràtic des dels fonaments fins a la teulada. Tenim l'ímpetu per batallar contra la injustícia social i per garantir, aquest cop sí, tots els drets vulnerats; la dignitat de la nostra llengua menystinguda; la determinació de trencar amb el els reductes del totalitarisme, el franquisme social que el govern espanyol encara tolera i fins i tot promou. Avancem amb totes les incerteses i la grandesa del que s'arrisca contra el que prohibeix. Ens faltes tu.




Comentaris

envia el comentari