La Ferrusola és com la infanta

"O netegem i regenerem el sistema català de debò o s'enfonsarà amb l'espanyol"

"La Marta com la Cristina; no en sabia res". Tinc el mal costum d'escoltar les converses de la gent al metro o l'autobús. L'altre dia, enfilant de nit cap a casa, el conductor de TMB passava l’estona enraonant amb un passatger. El senyor, amb tota la pinta de ser un habitual del trajecte, feia que sí. La Ferrusola com la infanta de Borbó. L'esposa de l'expresident de la Generalitat no s'ha pronunciat encara sobre l'afer fiscal, és clar, però a estones la tafaneria i la difamació urbana tenen moments d'una brillant lucidesa. És allò dels tòtems: la casa reial i Pujol com a dos grans símbols, fins ara intocables, que es desfan davant de la perplexitat de tothom desafiant l'impossible.

El cas Pujol desprèn la fortor de descomposició del vell règim. Ni el conductor ni el passatger van relacionar la confessió de l'expresident amb el procés. Casualitat? Potser sí. O potser és que els mitjans tenen menys influència de la que s'esperaria i l'inconscient pot més. Aquells dos senyors, en saber que Pujol va tenir durant 34 anys diners sense declarar a l'estranger, no van pensar en l'estelada. Van associar l'expresident fundador de CiU amb la decrepitud sistèmica del segle vint. Hem d'agrair que el cas hagi sortit a la llum pel que sovint s'ha anomenat "joc brut" de Madrid. Sense el 9-N probablement no n'hauríem sabut res. Així que destriem el gra de la palla, assumim que l'oasi català estava més enfangat del que ens imaginàvem, i aprofitem l'avinentesa per fer dissabte: com més casos de males pràctiques i corrupció es facin públics, millor. Si n'hi ha o n'hi ha hagut, que surtin. Perquè la Catalunya independent hauria de ser una altra cosa. La veritat és que la brometa aquella que posats a tenir xoriços millor que siguin catalans ja ha deixat de fer gràcia.

N'hi ha que ens hem cregut la cultura de l'esforç i l'hem practicada. Estem cansats de rebel·lar-nos perquè l'ascensor social s’ha encallat a la planta baixa i no estem disposats a permetre que la cobdícia d'uns pocs espatlli el progrés de la majoria. Ara que ja han passat uns quants dies des de l'esclat del cas, és hora de superar l’afectació del xoc emocional. D'acord, Pujol va trair els valors amb què va fomentar el seu discurs polític. Un altre mite que cau. La vida continua i el procés també. Ens ho suggerien el conductor i el seu contertulià mentre l'autobús travessava l'Eixample. Si els partits independentistes tracen un projecte d'estat que dificulti i castigui severament la corrupció, potser hi haurà uns quants indecisos que es pujaran al carro de l'estat català. Encara hi són a temps. Potser fins i tot alguns partits deixaran de dubtar del seu projecte nacional un cop constatat el fracàs del federalisme. Les forces tradicionals faran bé de no menystenir el fenomen de Podemos amb les gastades acusacions de populisme; aquella paraula que vol desacreditar a l’engròs quan, en realitat, sovint despulla la incapacitat d’alguns de fer front a problemes emergents.

Josep Antoni Duran i Lleida, com a bon gat vell, no ha trigat a provar de fer reflotar UDC amb la bandera regeneradora. Però no ens equivoquem: això ha deixat de ser una qüestió d'oportunisme polític. O netegem i regenerem el sistema català de debò o s'enfonsarà amb l'espanyol. Ho escric en primera persona del plural, sí. Perquè aquesta es la grandesa d’aquest procés: que el vot del president de Freixenet valdrà el mateix que el teu, i convindreu que no hem arribat fins aquí per tancar aquest episodi polític amb un naufragi. Benvinguda la catarsi, doncs.




Comentaris

envia el comentari