Carta a l'amic convergent (i 2)

"'La nostra afició a l'eutanàsia té uns límits'. Sí? Doncs a demostrar-ho, amic convergent"

Enguany Convergència compleix 40 anys. El novembre, concretament. No el 9 sinó el 15. Has escoltat res de cap celebració o commemoració de la fita? Jo tampoc. I de fet és per al·lucinar que entris a l'apartat "Història" del partit al seu web... i que aquesta comenci oficialment el 19 de setembre de 1978, quan "CDC arriba a un acord electoral amb Unió Democràtica de Catalunya...". Inaudit, com si abans CDC no existís. Però sí, va néixer el 15 de novembre de 1974, tres anys abans, amb la primera Assemblea de Convergència Democràtica de Catalunya, a Montserrat. Oblit? No, símptoma. Crec.

Quaranta anys no són poca cosa. Però el cas és que diuen que ara CDC no està per gaires festes. Pregunta: ho ha estat mai? De fet, l'any 1994, quan en va fer 20, obria portades també amb una dimissió sonada, la del conseller Josep Maria Cullell, considerat llavors el delfí de Jordi Pujol i esquitxat per un presumpte cas de tràfic d'influències que amb els anys seria arxivat. Però aquella mateixa setmana de la dimissió, diumenge 20, el partit va organitzar un acte de celebració a Montserrat on el president (Pujol) va prometre renovar el Govern i Convergència. Els sona? Calia mirar de reanimar la parròquia, afectada pels "anys de la crispació" que tenien CiU (com a sòcia del govern del PSOE) en el punt de mira de La Caverna. Els sona?

I Francesc-Marc Álvaro va escriure llavors un article que llegit avui provoca un efecte déjà vu esfereïdor. El va publicar a l'Avui i es titulava "Carta a l'amic convergent". Allà Álvaro escrivia unes lletres dedicades a un imaginari (o no) militant convergent que no passava pel seu millor moment anímic, amb el seu partit al govern, com ara. I és que sovint penso que a Convergència sempre li ha mancat un punt d'autoestima, de creure en ella mateixa desacomplexadament. I passen els anys, les dècades, i el problema persisteix.

Per a un partit nacionalista el país és el més important, està clar. Però es pot ser útil al país sense un sistema de partits forts i sense estructures partidistes ben greixades? Potser sí i aquí encara resultarà que som pioners de la "nova política", però el cas és que sona flagrantment absurd que els mateixos que en formen part menystinguin la importància del primer partit en vots (i en poder institucional) del país. I no és una qüestió d'autoodi, sinó de certa cultura antiestalinista i antiapparatchick que ha dominat tradicionalment en una Convergència que va néixer com a moviment més que com a partit. I sembla com si encara avui no se'n sentís del tot. Però com deia aquell, o estàs embarassada o no ho estàs, i mig embarassada no te'n pots reivindicar. Doncs com a partit, igual. O n'ets o no, però mantenir-ne el nom, la forma i molts dels vicis que els descriuen canònicament, però a la vegada seguir amb aquell esperit boy scout (que va retreu-re un bon dia Pujol) a l'hora de mirar de consolidar l'invent (o fer com si...), això no és solució. Perquè d'aquí a un temps no sabem què passarà, però actualment encara els partits són palanques de canvi claus per sumar en l'impuls i l'avenç d'una societat. Els partits ho poden fer tot sols? Evidentment que no. Però renunciar a la seva força en el procés de canvi (el present i el de sempre) seria inaudit.

A Jordi Pujol semblava com si li fes mandra posar-se a "fer partit". I a Artur Mas també. Quan són al govern, "el primer és el primer" és clar, però d'aquí a deixar el partit en la situació en què actualment es troba Convergència, n'hi ha un bon tros. Com deia Henry Kissinger quan ironitzava sobre "qui es posa al telèfon quan des de la Casa Blanca truques a Europa?", ara hi ha militància que no troba interlocució potent i clara a Còrsega, la seu de CDC. I d'aquí al desànim, a la desmobilització o en el millor dels casos a la incertesa, hi ha només un pas. I està passant. Ja en fa dies. Anys, de fet.

Recordo quan fa uns mesos un servidor apuntava, via articles i via converses amb polítics convergents, la insostenibilitat de la situació d'interinatge a la cúpula derivada de la imputació d'Oriol Pujol i la necessitat de posar al dia el partit, de rellançar-lo i de remoure'l perquè reaccionés en un moment clau en què les forces catalanistes, cadascuna des del seu espai, poden sumar al conjunt o tot el contrari. "Què t'ha fet l'Oriol?", "fas mal a una persona que ens estimem", "aquest és un debat anecdòtic al costat del moment de país que vivim" o "ara no hem de parlar de nosaltres sinó de les persones, dels ciutadans", eren algunes de les sentències que rebia de retorn. Com si jo tingués res personal amb n'OPF o com si la gent de Convergència fossin alienígenes, com si la política no la fessin persones. I a partir d'aquí semblava que per reflexionar en la direcció que ben bé tothom al carrer (i a la casa) ja veia, jo feia mal al partit, als seus caps... i al país. I qui diu jo, diu qualsevol altre que s'interrogués sobre el què o el perquè del que està passant a Convergència. Però el temps ho posa tot a lloc.

"La nostra afició a l'eutanàsia té uns límits", em deia un dirigent convergent ara fa unes setmanes per venir-me a descartar la hipòtesi que Francesc-Marc Álvaro va explicar en una peça seva sobre l'opció que algú important a CDC estaria barallant de cara a formar una candidatura unitària al Parlament que pogués no ser encapçalada per Artur Mas. "La nostra afició a l'eutanàsia té uns límits". Sí? Doncs a demostrar-ho, amic convergent. El de base i els de dalt de tot. Si és cert que aquell núvol melangiós que tradicionalment corona els caps dels de la casa no us ha enfonsat irremeiablement en un fatalisme que us porta a creure que CDC és prescindible, feu alguna cosa per reivindicar-vos, més enllà de posar en valor la figura del president, que sens dubte hi és i està fent una tasca digna d'estudi. Però un home sol no només no fa un país, sinó que a més és evident que no pot fer un partit. Seria molt demanar que en aquest moment excepcional els ganivets s'enfundessin i que es triés una nova direcció potent i amb capacitat i voluntat d'acció, amb idea de sumar al procés no des de la renúncia a allò que CDC és sinó des de la reivindicació del propi espai i la suma que des d'aquest partit es pot fer al conjunt del país? Sabran posar en valor i reivindicar la utilitat d'aquest instrument que ha de fer palanca junt amb altres, no cedir-la? Oi que es demana unitat de les forces catalanistes per impulsar el moment de país que vivim? Què no haurien de poder fer, doncs, les diferents sensibilitats i lideratges que composen Convergència, de cara a reimpulsar un instrument de país que ells els primers haurien de reivindicar?

Esquerra i Junqueras, oi que està clar que creuen en el procés i en la seva importància però això no els treu gens de treballar cada dia per enfortir el seu projecte polític (fins i tot sense descartar públicament l'opció de la candidatura conjunta)? I cal entendre que ho seguirà fent el dia que entri al govern, potser d'aquí a uns mesets de no-res, oi? I doncs, què no hauries de poder fer tu, amic convergent? Si és que hi creus, és clar. Demostra-ho. Jo, per la meva part, tinc la certesa que d'aquí a 20 anys no hi haurà una "Carta a l'amic convergent (3)". O perquè el país serà molt diferent i el sistema de partits haurà canviat molt, o perquè Convergència ja farà temps que haurà deixat de debatre's en el hamletià dubte existencial de ser o no ser. O per totes dues coses, vagin a saber, però tot plegat dependrà poc o molt d'allò que decideixi fer CDC en els pròxims temps. Perquè si Pujol va dir aquell novembre de 1994: "La gent demana que Convergència reaccioni; el país sap que CDC és necessària i per això molta gent, fins i tot molta gent que no ens vota ni ens votarà mai, reclama una Convergència renovada, rejovenida i forta", no trobes, amic convergent, que s'escau reblar el déjà vu?




Comentaris

envia el comentari