Qui és que ara diu #tenimpressa?

"Ara au a córrer i a potinejar un pegat fet ad hoc per a la monarquia i per escapolir-se del debat democràtic"

Escoltava Mariano Rajoy dimarts ja sense cap tipus de marge per a la sorpresa perquè fa temps que el president espanyol, ecce homo, va superar el meu particular (i generós) llindar per a la cosa. L'escoltava i pensava en aquella sinceríssima frase de ZP (potser de les poques d'aquest gènere que va pronunciar com a president i en general com a individu): "Qualsevol pot ser president". Està passant. I Rajoy deia que fa temps que no té notícies d'Artur Mas perquè el president català no el truca. Llavors va venir-me al cap la novel·la d'Eduardo Mendoza Sin noticias de Gurb. D'aquí el somriure que vaig fer. No per Rajoy, que deprimeix, sinó per la metàfora. Perquè certament, com el personatge de la novel·la de Mendoza, costaria trobar un individu més desubicat com a president que Rajoy. Més desubicat com a líder i allò que en descriu canònicament els del gènere, i a la vegada més desubicat respecte d'una realitat catalana i una altra de social a Espanya que el dibuixen a ell i els seus com de tot un altre planeta.

Però pensar a aquestes alçades de la pel·lícula que el procés català simplement anirà desfent-se com un terrós de sucre, a banda de sonar extraterrestre i demostrar una gran ignorància o una gran mala fe respecte del que passa a Catalunya, és altament irresponsable. Especialment venint d'un governant. Ara! A això està abonada allò que Pablo Iglesias descriu com "la casta". D'Iglesias me'n distancien un munt de coses, per exemple quant a model de societat a què aspiro, però una cosa no treu l'altra. Hi ha una "casta" dirigent a Espanya que pensa que com sempre ha fet pot anar decidint en petit comitè i per cansament de la resta. I no. El cansament és amb ells i el seu procedir. I si no ho veuen seguiran el procés d'ejecció al seu particular forat negre: la fragmentació parlamentària.

Aquests dies Rajoy i Rubalcaba ens ho han tornat a demostrar, també a tomb de l'abdicació de Joan Carles I i el procés successori que diposita totes les esperances en el seu fill Felip. Ara qui és que diu #tenimpressa? Ells. Es mofaven del procés català, de "la febrada", però des que va començar aquí les institucions i els partits catalanistes no han fet cap passa en fals d'aquelles que poguessin fer pensar que la cosa transitava per viaranys democràticament discutibles. A Madrid, en canvi, ara au a córrer i a potinejar un pegat fet ad hoc per a la monarquia i per escapolir-se del debat democràtic i de fons que mai com en una conjuntura com aquesta podrien tenir més en safata a Espanya per parlar del seu model de governança. Són extraterrestres i desorientats com en Gurb no veuen l'emergència de "l'espanyol emprenyat" i ses conseqüències. I aquí, en canvi, una Catalunya força ja a l'espai sideral on ens va ubicar un bon dia en Margallo, fa dies que aquesta realitat no ens emprenya ni ens provoca pressa. Simplement, fem via. I ja s'ho faran (amb pressa, malament).




Comentaris

envia el comentari