Cansar-se d'un mateix

"Fa tota la fila que ell mateix (Navarro) es penedeix de les dimensions que ha agafat l'anècdota que va ajudar a elevar interessadament a categoria"

Ara els parlaré d'un tema que cansa. A vostès segur, a mi també i fins i tot al seu protagonista i als seus companys de partit. Estranya manera d'arrencar un article, oi? Cert, i els demano disculpes per frustrar-los les expectatives tan ràpidament, però el cas és que m'he vist empès a fer-ho, igual com també m'he vist en l'obligació d'escriure sobre un tema que cansa, el de Pere Navarro a la catedral de Terrassa. Per què? Senzill: en una societat amb tants problemes greus per metre quadrat afectant tanta gent, i amb un repte col·lectiu de l'envergadura que planteja el procés català, és greu que hi hagi algú que diu aspirar a liderar el país però que es troba atrapat (i atrapa part del debat públic) en un afer com el de la seva agressió i les derivades polítiques que ell en va inferir.

Condemnaré una vegada més (i amb aquesta ja en faran unes mil cinc-centes des que va transcendir l'afer, i d'això no me'n cansaré mai) l'agressió verbal o física (aquesta i d'anteriors) que hagi pogut patir Pere Navarro, així com la de qualsevol altra persona. I a partir d'aquí només faltaria que tots plegats no poguéssim qüestionar i demanar explicacions sobre la versió que el líder socialista va voler vendre'ns a propòsit de les causes que haurien mogut una senyora Ullastrell a insultar-lo i agredir-lo.

D'allò un Navarro molt mal assessorat va voler derivar-ne una crispació social a Catalunya pel debat sobiranista i pel fet que "Rajoy i Mas no dialoguen". I això ho va dir a partir de la topada amb una senyora a qui després no va saber identificar via foto davant els mossos d'esquadra (a diferència de la seva esposa, per cert), però de qui paradoxalment en un primer moment, arran d'aquell moment mateix, sí que va poder "percebre" que estava moguda per aquest ambient que es veu que vivim a Catalunya i que després Rosa Díez va reblar batejant-lo de "violència insuportable". I tot això on ens du? Enlloc. I això és el més greu de tot.

Ja donem per descartat que personatges com na Díez mirin d'estigmatitzar injustament la societat catalana, però que a aquesta tàctica s'hi hagi prestat el líder del PSC crec que fa vessar tots els límits del cansament col·lectiu davant els qui s'encaparren a boicotejar grollerament el debat civilitzat i democràtic que viu Catalunya. Fa molta mandra.

Fins i tot al PSC hi ha una barreja de preocupació i de cansament, a partir d'aquesta inexplicable polèmica. I al mateix Navarro sembla que ja fa dies que el té cansat i depassat. Ja ni en parla, ara que hi ha noves. Fa tota la fila que ell mateix es penedeix de les dimensions que ha agafat l'anècdota que va ajudar a elevar interessadament a categoria. I malament quan algú es cansa d'un mateix. A un líder polític, en aquestes circumstàncies, quin recorregut l'espera? A qui podrà convèncer de coses importants si ni amb això no se n'ha sortit? Perquè d'una senyora (o d'un senyor) gran (o jove) que insulta i/o agredeix, la majoria no n'esperem res de bo. Però d'un líder polític que diu aspirar a governar tot un país, sí que se n'esperen uns mínims, per exemple de mesura i ponderació. I Navarro, amb tot aquest afer, ha cansat massa i demostrat massa poc.




Comentaris

envia el comentari