És cosa de tots

"Fa setmanes i mesos que van estrenar un nou i nefast punt del seu prefabricat argumentari: parlar de la violència"

Diuen que l’Assemblea Nacional Catalana rep una atenció desproporcionada i funden una associació amb 60 membres, surten (bàsicament) als mitjans catalans i ho troben el més natural del món. Diuen que l’Assemblea Nacional Catalana “usurpa” el nom d’allò que representa i és el Parlament de Catalunya, i en canvi acomboien i aplaudeixen la creació d’una associació de nom Societat Civil Catalana. Així, com tota, de cap a peus, però ells no usurpen res ni busquen patrimonialitzar res ni ningú. Tampoc quan diuen que volen que “els catalans es mobilitzin”. Tots, eh? És a dir, que els que s’han mobilitzat fins ara o no els interessen o no els consideren catalans. Maco.

Diuen, fan, menteixen i en són conscients. Com quan van crear allò de Convivencia Cívica Catalana per atiar la zitzània i mirar de crear conflicte allà on no hi és ni ningú no l’espera. I en això persisteixen. I aquestes caricatures, així com el seu minso poder de convocatòria, són també reflex de l’èxit del procés democràtic que viu Catalunya en la seva reivindicació del dret a decidir. Un èxit, però, incomplet si no culmina en el vot. I en contra d’això treballen.

Fa setmanes i mesos que van estrenar un nou i nefast punt del seu prefabricat argumentari: parlar de la violència. Ho fan aquests que en teoria reivindiquen la societat civil però que quan aquesta és potent, forta i aconsegueix marcar l’agenda política l’acusen d’estar subvencionada i teledirigida. Això, és clar, ho critiquen perquè allò que la majoria reivindica no els fa la peça. I hi busquen la màcula i no la troben, però tant se val perquè si no ja la inventen. “Hi haurà violència!”, diuen. I fa feredat només de pensar-ho, però és que sembla com si ho volguessin. Una perspectiva només imaginable per part de qui actua o es mou a la desesperada davant la seva manca d’arguments, de raons o de força moral, o de tot plegat. Els representants d’aquesta nova (i superespontània) associació diuen que hi ha una part de la societat catalana que “ha de sortir de l’armari”, com comparant Catalunya amb un ambient repressor que manté certes persones avergonyides del que són, exercint-hi violència psicològica, per tant. I les diran de més grosses.

Ahir a TV3 vaig poder veure com quatre energúmens madridistes insultaven un aficionat de l’Atlético i un periodista de TV3. Eren a València per la final de Copa, i el cas és que els van impedir gravar amb amenaces, exabruptes i cop al càmera inclòs. I jo, a partir d’això, els diré que el madridisme és violent? Ni jo ni ningú amb dos dits de front, evidentment. Els diré que de tarats i d’intransigents n’hi ha pertot. Ara! S’imaginen que això passa en una manifestació d’aquelles que organitzen PP o Ciutadans el dia de la Hispanidad? S’imaginen que algú amb una estelada al coll increpa o agredeix algun d’aquells manifestants? Ens inhabilitarien la reivindicació democràtica del dret a decidir de Catalunya de cap a peus. Sense matisos, sense miraments. Perquè és allò que sembla que busquin: escenaris de confrontació més enllà de l’estrictament democràtica i dialogada.

Davant d’aquests moviments i d’aquesta estratègia clarament organitzada cal més fermesa democràtica i més exemplaritat que mai per part dels defensors del dret de Catalunya a votar pel seu futur. Aquesta reivindicació posa damunt la taula l’opció de seguir com estem o de canviar, i de contrastar la substància, la connexió i la representativitat real d’associacions vàries amb el gruix del país. És cosa de tots.




Comentaris

envia el comentari