D'oportunitats perdudes

"Si algun dia va existir amor (que jo no en tinc constància) d'allò sembla no quedar-ne ni rastre"

La no política. El no discurs. Rajoy dimarts al Congrés no va fer un discurs. De la seva boca en van brollar paraules, sí, però això tot sol no fa un discurs polític. De fet, d'allò que va dir en podem tirar un bon tros a l'olla. És a dir, què va solucionar? O fins i tot, a quina solució remota va apuntar com la teoria marca que han de fer els líders quan la seva societat es troba davant d'un repte? Res. Zero. Qui dia passa any empeny, i avall. Una nova oportunitat perduda. I en van tantes que es fa difícil pensar que aquesta no hagi estat la darrera.

Una de les més mítiques cançons del grup Los Secretos és aquella de títol "Déjame”. Els n'he deixat enllaç amb la música. "Déjame, no juegues más conmigo... esta vez, en serio te lo digo... tuviste una oportunidad... y la dejaste escapar". Sóc l'únic que hi veu un paral·lelisme curiós amb la relació Catalunya-Espanya i amb allò que va passar aquest dimarts 8 d'abril al Congrés?

El cas és que ni en fons ni en forma, dimarts, ni Jordi Turull ni Marta Rovira ni Joan Herrera no van entonar aquesta lletra. De fet, la seva va ser l'enèsima oportunitat que des de Catalunya s'ha ofert per mirar de resoldre civilitzadament i enraonada una relació que és evident que no rutlla i que cavalca desbocada en direcció al trencament.

Si algun dia va existir amor (que jo no en tinc constància) d'allò sembla no quedar-ne ni rastre. Dimarts, per exemple, el llenguatge dels uns mirava com d'educadament podien insistir de nou que Catalunya vol decidir si segueix com fins ara o vol canviar. En paral·lel, els altres van mostrar el seu sentiment de propietat, de conquesta, i poc més de significatiu en l'àmbit del "sentir". Això sí, amb diferències en l'estil. En Rubalcaba, amb un posat propi del galant demodé que mira d'atraure amb caiguda d'ulls a l'estil George Clooney però sense el seu encant, la seva edat ni els seus cabells, i a més captant-se'n les intencions poc romàntiques d'una hora lluny. Na Díez, en versió rèplica parlamentària espanyola de Linda Blair (la nena de L'Exorcista) vomitant insults i menyspreu en comptes de líquid verd. I en Rajoy, com volent fer de Groucho Marx conservador i de dretes, sempre un pas més enllà del sarcasme, amb cigar inclòs i amb bigoti, i amb barba i amb dos ous durs també. Sense fer gràcia i sense discurs, però sí amb molta retòrica buida d'aquella que quan te la planten a la cara veus clar que s'estan mofant de tu obertament.

"Tuviste una oportunidad"? Dimarts sí, però aquesta era la que en feia mil. Com d'aquestes, per la tercera via, han circulat a dojo oportunitats i mans esteses des de Catalunya. I la proposta alternativa? La de sempre: queda't com estàs o prendràs mal, i per tant això és el que hi ha i si no vols caldo, dues tasses. I després encara hi haurà qui s'estranyi que una part creixent de la societat catalana vagi fent via, vagi enfilant pel "déjame".

Cap assumpció del malestar o de la part de responsabilitat que s'hi pugui tenir. Cap proposta de vies reals per mirar de solucionar res. En definitiva un 'no' com a síntesi del contingut d'un no-discurs que evidentment, en conseqüència, en ser buit, no va aportar cap perspectiva de millora o d'alternativa. Idea que traspua el no-discurs de Rajoy? "Traieu-vos aquesta bogeria del cap". I bé, el cas és que en ple segle XXI això es pot descodificar perfectament com una invitació en tota regla a fer les maletes. Potser fa 10, 20 o 30 anys no, però ara, i davant la inexistent voluntat ni de parlar-ne, el camí està força traçat.

No serà gens fàcil i a l'altra banda ja han advertit amb fets i paraules que les coses poden ser molt pitjors. S'atreviran a més, és clar. Però i l'alternativa, quina és? No proposar? No moure's (florir-se)? Jaure i callar? No existir? Dimarts els PSC era com una metàfora d'aquest procedir. I allà el tenen, empetitint-se, dessagnant-se mica en mica, ja ni amb esma per alçar la veu, sense que ni tan sols la seva parella oficial el tingui seriosament present, i sense poder escapar-ne. Però que ells no ho puguin fer o que hi hagin renunciat no vol dir que la resta hagi de replicar-los. Més i tot, aquest exemple i el menyspreu dels Rajoy impel•leix a persistir en la voluntat de canviar i decidir.




Comentaris

envia el comentari