Petiteses del país

"Avantposar els personalismes infantils als criteris professionals és un exemple de manual de com no s’ha d’exercir aquesta ni cap altre professió"

Ja em disculparan, però com que sóc massa pobra per poder estalviar-me l’autobombo, els explico molt ràpidament que avui surt a la venda un llibre de converses polítiques entre Vicent Sanchis i Xavier Sardà que ha escrit servidora i que es diu Sí-Sí o Sí-No (Deu i Onze Edicions). A mi em sembla un llibre intens, àgil i divertit, però en fi, això ho hauran de jutjar vostès en el cas que els vingui de gust comprar-lo. I ja quasi està, l’autobombo, que l’article no va d’això.

Resulta que fa uns dies vam enviar un dossier de premsa als mitjans de comunicació per anunciar la publicació del llibre i la presentació oficial (el 9 d’abril a l’Ateneu de Barcelona). De moment quasi ningú no n’ha parlat perquè el llibre surt avui, i és obvi i natural que els mitjans hauran de llegir-lo abans de parlar-ne bé o malament o de decidir si els resulta interessant destacar algunes de les opinions o revelacions de Sanchis i Sardà. El que no és obvi ni natural és la resposta que hem rebut de Xavier Rius, director de l’e-Notícies, que reflecteix molt bé la petitesa que infecta el nostre país. Rius ens ha respost únicament amb l’enllaç d’un article que jo vaig escriure fa un temps en el qual criticava un article seu i el periodisme que fa el seu diari. Rius pregunta si l’autora del llibre és l’autora de l’article. Pregunta retòrica, perquè no crec que hi hagi moltes Àstrid Bierge campant pel país.

No ens ha volgut aclarir què implica la seva resposta, però estaran d’acord amb mi que l’única interpretació que se’n pot extreure és que, com que jo un dia el vaig criticar, ara parlarà del meu llibre la meva tia la del poble. Qué fuerte! El rei de la crítica rebotat perquè el critiquen! Si tothom raonés de la mateixa manera, el dia que Xavier Rius publiqui un llibre, sigui bo o dolent, no hi haurà ningú que en parli! Naturalment ell té dret a publicar i a no publicar el que li doni la gana en el seu diari, però jo també tinc dret a jutjar els seus criteris. I en el cas que ell trobés interessant pel seu diari venir a la nostra presentació o publicar alguna notícia sobre el contingut del llibre i deixés de fer-ho senzillament perquè un dia jo vaig dir-li no sé què, els seus criteris “periodístics” a mi em semblarien d’una immensa petitesa. Una petitesa paradigmàtica, perquè un dels grans problemes que té el nostre país és que molta gent es preocupa més de tapar l’examen amb el braç perquè el company no l’hi pugui copiar res que de fer un bon examen. Com que som un poble acomplexat, som un poble envejós i venjatiu, sempre més pendent de què fa o deixa de fer el veí que de centrar-nos a fer bé la nostra pròpia feina.

Té gràcia, perquè a l’article que jo vaig criticar, Rius deia que Jaume Barberà hauria de ser neutral perquè treballa a una televisió pública. Jo el rebatia dient que el periodisme mai no pot ser neutral perquè els periodistes són persones amb opinions. La intencionalitat no és una variable, és una llei de la nostra naturalesa subjectiva. El que sí que existeix és el periodisme honest i el periodisme deshonest, deia jo. Dins de la inevitable subjectivitat, un periodista es pot regir per uns criteris millors o pitjors. Avantposar els personalismes infantils als criteris professionals és un exemple de manual de com no s’ha d’exercir aquesta ni cap altre professió. A Catalunya funcionem massa a cop de fòbies i de fílies personals. I així ens va…




Comentaris

envia el comentari