La insostenibilitat de CiU

"La gent ara no vol partits que parlin tot el dia d'ells mateixos o que facin que se'n parli. La gent reclama política com a sinònim de suma"

Diguin-me una sola persona que coneguin, que no sigui militant d'Unió o que visqui d'algun càrrec de partit o de govern que en depengui, i que voti CiU pel partit socialcristià o pel seu líder Josep Antoni Duran i Lleida. Jo no en conec cap, i mirin que parlo amb gent. Si hi ha algú a la sala, pronunciï's, si us plau. La qüestió és si algú creu realment que avui Unió segueix aportant alguna cosa a la federació de CiU, a banda de la resta evident que provoca amb molts dels seus pronunciaments públics.

Ahir a El món a RAC1 de Jordi Basté, la diputada d'Unió al Congrés Montserrat Surroca va regalar 15 minuts de ràdio en prime time del programa més escoltat del país a fer d'Unió, una vegada més, la qüestió, quan no l'era. Ahir el debat era el projecte sobre l'avortament que havien dut al Congrés Alberto Ruiz-Gallardón i el PP. Ells i la seva visió retrògrada de la societat eren la qüestió, no Unió ni el seu vot amb el PP en contra de la proposta del PSOE de retirar l'avantprojecte de llei. Però durant aquells 15 minuts i una estona maca de tertúlia posterior, Unió va regalar tranquil·litat i calma als de Mariano Rajoy. En paral·lel, una vegada més, el posicionament i les explicacions d'Unió neguitejaven i provocaven dubtes existencials i de vot a un munt d'electors que fa anys i panys que malgrat tot segueixen apostant per CiU. Malgrat en moltíssims casos Unió. I ja ni els parlo dels molts que fa temps que van deixar de votar CiU per Unió. Però encara hi ha resistents (veurem durant quant de temps) i aquests entenc que van tornar-se a refermar en la seva opció de vot uns minuts després en escoltar en el mateix programa l'alcalde convergent de Cervera. Després de la sessió habitual de malestar general que els havia subministrat les paraules d'un representant d'Unió, molts van poder escoltar algú de qui entenien l'idioma, quant a llenguatge i connexió amb els temps que vivim, i amb certa lògica elemental que comparteix força gent que copsa la transcendència de la cruïlla de país que afrontem.

Els podria parlar de Josep Sánchez Llibre, tot terreny, home clau de CiU a Madrid des de fa anys, afable i incansable multi-usos. Els podria parlar de Joana Ortega i la seva lleialtat al president Mas, i la seva bona i discreta feina al capdavant de Vicepresidència i Governació. Els podria parlar de Ramon Espadaler i la seva tasca de pacificació en una conselleria complicadíssima com és Interior. Els podria parlar de la potència intel·lectual i executiva del Secretari d'Universitats i Recerca, Antoni Castellà, i de destacats del seu equip com Pep Martorell o Marta Vidal. Els podria parlar d'ells i de molta altra gent d'Unió que suma en el seu dia a dia i en la seva activitat política. Però malauradament tota aquesta gent i aquesta tasca queden en un segon pla davant d'allò que projecta Unió de fa anys i més ara, en un nou temps, en un moment on la gent dubta de moltes coses en el seu dia a dia i respecte del futur del país. Davant d'això, es demana als polítics ser sinònim de solucions, no de mals de cap o de coses difícils o impossibles d'explicar.

La gent ara no vol partits que parlin tot el dia d'ells mateixos o que facin que se'n parli. La gent reclama política com a sinònim de suma. Cap aquí va la societat, tant si els polítics s'hi posen bé com si no. I de fet les enquestes mostren com la ciutadania llegida en clau d'electors va tirant cap a aquells que capten aquest missatge. D'aquí que la insostenibilitat de l'actual Unió i allò que annexa a la marca CiU no sigui més que un altre símptoma que apunta a com les properes eleccions catalanes aniran de tota una altra cosa. Perquè en els propers comicis el gruix central del catalanisme haurà de fer una aposta per una suma determinant en el moment en què més la necessita el país, quan menys necessita de resta. I sembla evident que tot plegat passarà per una candidatura unitària com la que no s'ha pogut assolir ara de cara a les europees per les petiteses de sempre d'uns partits encara amb massa xip de sempre.

Sí, s'haurà d'assolir una candidatura conjunta sinònim de suma, amb independència de les sigles tradicionals, antigues. I Unió hi serà? Segur. A través d'alguns dels noms que els he citat en aquest article, però sobretot a través de moltíssims dels votants tradicionals que ha tingut Unió, Convergència i CiU durant dècades. I amb molts d'altres partits que també hauran de contribuir a la suma per acabar amb una divisió que durant ja fa massa temps els ha tingut amb un ai al cor, amb un sí però no, amb un votar el mal menor que, sincerament, ja els dic ara que no ens cal, perquè ja no aporta res ni als polítics ni a la resta de la ciutadania.




Comentaris

envia el comentari