PSC: de sucursal a franquícia

"El PSC i la seva implosió, com a símptoma, no és necessàriament un drama"

Quan el PSC s’estima més expulsar un nombre indeterminat de diputats seus (que bé podrien suposar la quarta part del seu grup parlamentari) abans que el PSOE no n’expulsi els seus dos membres de sa federalíssima Executiva, ho hem de dir clar: el PSC ha mort. El PSC tal i com l’havien pensat i com el van parir els Joan Reventós o Josep Pallach que van evitar que el socialisme a Catalunya fos només cosa de la Federació Catalana del PSOE. Van eixamplar-ne l’espectre social i ideològic i van construir un partit de referència, que ha retut durant dècades bons serveis al país per exemple quant a llengua i suma a la cohesió social, però que davant la cruïlla històrica on es troba Catalunya ara ja sí demostra haver tocat a la seva fi com a partit polític central en l’espectre del catalanisme.

Consti que no me n’alegro. És a dir, que no considero que ningú hagi de tirar coets perquè el PSC hagi apostat per la carta més conservadora i que ara miri de contenir bàsicament el vot espanyolista d’esquerres que li pugui encara fer confiança després d’anys de desorientar-lo com ha fet amb la resta de públics que algun dia el van votar.

El PSC podria haver estat coherent i apostar pel vot, pel seu programa electoral, pel dret a decidir del poble català, i davant d’això s’ha decantat per una altra coherència que també és al seu ADN: no incomodar el PSOE. Xoc de coherències amb resultat final d’aposta per un PSOE d’Alfredo Pérez Rubalcaba que també quant a discurs territorial espanyol sona antic i gens creïble. El recorregut de tot plegat? Acabat abans d’engegar el motor. Suma del PSC? Zero. Utilitat? Desconeguda, hores d’ara.

Això sí, el PSC i la seva implosió, com a símptoma, no és necessàriament un drama. Perquè, qui deia que aquí no passava res i que tot el dia estàvem donant voltes al mateix sense arribar a gaire res? Avancem de forma trepidant cap a un nou sistema de partits, sens dubte retrat d’una societat catalana que ha canviat profundament i que reclama noves eines per a un nou temps. Algú dubta que la cosa va de debò?

Jordi Pujol, en el seu dia, va fer diana (electoral) quan va descriure el PSC com a sucursal del PSOE. Però fins i tot això ha canviat. Sucursal, segons el diccionari vol dir “que depèn d’un altre establiment central o principal i que té les mateixes funcions que aquest”. Amb la franquícia, en canvi, la cosa va diferent: “Mitjançant el contracte de franquícia es pacta, a canvi de preu, la cessió d'un model d’empresa”. El PSC ja no depèn d’un altre (el PSOE) molt o poc o segons el moment i la circumstància. Ara el PSC de Pere Navarro ha pagat al PSOE l’alt preu de renunciar al seu programa i als seus principis fundacionals per reproduir-ne el model a Catalunya. Ras i curt. Assumim-ho. A Nicaragua ho han fet i ja actuen en conseqüència. Els ha costat (que s’entén), però ja hi són de quatre grapes.




Comentaris

envia el comentari