Forcadell i el niu del cucut

"Que una Carme Forcadell no tingui l'argumentari de partit amb què s'entrenen molts polítics i uns quants tertulians abans d'assistir a un debat no hauria d'excloure'n la presència en un contrast de parers públic sobre allò que està passant i que importa l'audiència"

Ara faré una cosa que segurament no agradarà (doblement) na Mònica Terribas: un article a partir d'una tertúlia. El gènere la desagrada d'entrada ja força i que algú construeixi una peça d'opinió a partir d'un debat televisiu o radiofònic sé també que no li fa gens el pes. Però m'hi veig empès. I miraré (com és ma intenció d'origen) d'arribar de l'anècdota a una reflexió que en transcendeix. I tot a partir d'una tertúlia al programa La Rambla de BTV que condueix en Dani Domenjó, on dilluns un diputat del PP i una senyora de Ciutadans van increpar Carme Forcadell, de l'Assemblea Nacional Catalana, per ser militant d'ERC.

L'argument estava lligat d'abans de començar el debat, com a mínim pel que fa al diputat del PP al Parlament Sergio Santamaría. Només badar boca na Forcadell, ell s'hi va abraonar, com indignat, demanant-li com podia descriure's com a representant de la societat civil si ella és militant d'Esquerra. I al moment li'n va demanar confirmació: "Señora Forcadell, és usted militante de ERC". I allà ella va dubtar (massa per al context). "Sí", "no", "què vol dir ser militant?", "si és pagar la quota sí però jo no represento cap partit"... I vaig veure clar en el somriure de Santamaría que havia aconseguit fer el mullader que esperava en obrir la conversa. Llavors vaig decidir saltar i tancar aquell debat-trampa: "Recorda vostè el senyor Benigno Blanco, secretari d'Estat amb el PP, militant d'aquest partit i després president del Foro Español de la Familia que va organitzar les manifestacions multitudinàries anti ZP dels primers anys del socialista a la Moncloa? No era ell per a vostès societat civil?". I Santamaría, ja amb gest seriós i força més calmat (com en xoc per uns moments) només va encertar a dir "però él defendía la familia, no la independencia". Per tant va deixar clar que a ell allò que li fa nosa de na Forcadell no és on ella milita, sinó allò que defensa. I ho vol empastifar (per exemple de partidisme) encara que sigui amb l'argument més inconsistent, molt especialment venint d'un militant d'un partit. Aquí va anar acabant la discussió i la vam redirigir cap a on havia proposat en origen el presentador: l'argumentari que el ministre García Margallo havia enviat als diplomàtics espanyols contra el procés sobiranista a Catalunya. Però considero especialment greu que es fes debat a propòsit de si un ciutadà pot militar o pot haver-ho fet algun dia, si és el cas d'una força democràtica i si això s'utilitza per venir a dir que llavors aquest individu no representa la societat civil. Manicomial. Em va preocupar i després a la xarxa, via Twitter, un periodista reputat va empitjorar-me aquest sentiment.

Llibert Ferri, un luxe de corresponsal que ho va ser durant anys de TV3 a Rússia, em va dedicar la següent reflexió: "Quan pugi la tensió els pròxims mesos veig inviables aquesta mena de debats. Si ara hi ha soroll, imagina't". I afegia: "Carme Forcadell no hauria de barrejar-se amb la cridòria, així com Artur Mas no anirà al Congrés". I segurament té raó amb totes dues observacions. I, per descomptat, aquest extrem seria preocupant, sobretot si ens hi resignem. Primer perquè apunta a uns temps propers basats en el no-debat, és a dir, en mirar de generar soroll i crispació a partir del no-res mateix, fent de l'absurd una tesi o generant una muntanya arran d'un fet intranscendent per no acabar parlant de l'important, per mirar d'enfrontar, d'enlletgir el debat i d'expulsar-ne actors claus que sumen i que representen una societat (o parts d'ella) que existeix molt més enllà del microclima creat al voltant de polítics i periodistes, un microcosmos que sovint em fa coincidir amb el fons d'allò que tira enrere na Terribas i altres a propòsit del gènere opinatiu als mitjans del país (i més enllà).

Que una Carme Forcadell no tingui l'agilitat dialèctica, la pràctica en l'esgrima de les paraules o l'argumentari de partit amb què s'entrenen molts polítics i uns quants tertulians abans d'assistir a un debat no hauria d'excloure'n la presència en un contrast de parers públic sobre allò que està passant i que importa l'audiència. Més i tot, que encurioseix, que preocupa i que pot ajudar la part de ciutadania que és audiència a conformar-se una opinió o un criteri propi sobre el moment històric que viu el país. Assumir que això queda en mans de quatre (i entrenats a l'estil sofista i sovint semblants als protagonistes d'Algú va volar sobre el niu del cucut) seria una abdicació col·lectiva que no ens podem permetre com a societat, en absolut a l'inici d'un nou any, sempre procliu a l'autorecepta de bons propòsits, i menys encara ara que en comencem un de decisiu: el 2014. Ja hi som. Assumirem resignats que ens l'engeguin a rodar?




Comentaris

envia el comentari