Som sobirans o no?

"Si podem votar i la participació no passa del 50%, passem al pla B de les plebiscitàries. Però primer la consulta. Pas a pas"

La primera impressió que vaig tenir quan vaig saber la pregunta va ser bona. Ens permetia votar explícitament a favor de la independència i alhora permetia que Iniciativa i Unió s'hi sumessin. A més, deixava el PSC en evidència, que ja va bé, que quin paperot, el Navarro, de vergonya aliena.

L'eufòria col•lectiva, però, em va semblar sospitosa, i quan vaig començar a rebregar la pregunta vaig veure que era molt més estranya del que aparentment semblava i que, segons les regles que es pactessin per analitzar els resultats, podria ser un gol dissimulat del Duran. Si la independència ha tenir majoria absoluta per poder guanyar, ho té molt més difícil si hi ha tres opcions que si n'hi ha dues, vaig pensar. Els vots del Sí-No se sumarien tots en bloc als vots del No, mentre que en una pregunta binària, els vots del Sí-No quedarien repartits entre el Sí i el No. Han fragmentat el vot perquè els vots federalistes ens vagin tots en contra i perquè tinguem menys possibilitats matemàtiques d'assolir el 50 + 1. Sentència.

Però llavors vaig escoltar els arguments d'opinadors i d'amics i a poc a poc vaig anar canviant d'opinió. Al cap i a la fi, en unes eleccions plebiscitàries també hauríem de combatre la tercera via, que seria defensada -com a mínim- pel PSC. Dit d'una altra manera, si volem que la independència quedi legitimada necessitem que més de la meitat dels votants siguin clarament independentistes. I no és tan difícil, perquè a mida que el temps passi i l'Estat no faci cap oferta a Catalunya, la tercera via anirà quedant cada cop més desprestigiada. Com es pot fer campanya a favor de la via federal, quins arguments dónes, què poses damunt la taula?

Hem de fer la consulta encara que l'Estat no la consenti, va ser el meu posicionament. I si la Guàrdia Civil ens barra el pas, doncs que ens el barri. Per evitar bufetades, la primera línia de la cua de cada col•legi hauria de ser com la primera línia d'una manifestació, amb representants polítics i civils pro-consulta de la ciutat, poble o barri. Les imatges omplirien portades arreu del món. O no ho sé, potser m'estic filpant -vaig dir-me-, al final les coses mai surten com un les pensa. A més em va sorgir una pregunta: I si la Guàrdia Civil no ve? La testosterona patriòtica els col•lapsa les neurones, però tant? Realment ens convé, que se celebri la consulta? A una consulta "il•legal", els del No, empesos pels seus representants polítics, no anirien a votar. Això, automàticament, treu tota importància al meu debat intern previ sobre les matemàtiques dels resultats: si se celebra la consulta, la guanyarem de carrer. Ara bé, la participació podria no ser suficientment alta perquè els resultats poguessin ser considerats legítims. En canvi, en unes eleccions plebiscitàries, els del No estarien forçats a votar i la participació general seria, molt probablement, altíssima. Seria una lluita més justa, i que guanyi el millor.

En uns dies vaig tornar a canviar d'opinió. Hem de fer la consulta peti qui peti. Si ve la Guàrdia Civil bé i si no també. El dia 9 de novembre tot ha d'estar preparat perquè puguem votar i nosaltres hem de sortir de casa per anar al col•legi electoral. Si podem votar i la participació no passa del 50%, passem al pla B de les plebiscitàries. Però primer la consulta. Pas a pas. En aquest camí, no podem renunciar a cap dret irrenunciable, perquè si ho fem la quimera s'enfonsa. Dues terceres parts del Parlament han decidit fer una consulta. No fer-la seria acceptar la nostra submissió -la que diem que volem superar- com hem fet sempre a l'hora de la veritat final. I Mas diu que les plebiscitàries no serien fins el 2016. Buf, pastanaga nova per dos anys! Ni volem ni podem estalviar-nos l'episodi, la consulta no la poden desconvocar en una reunió els qui van pactar-la. Som sobirans o no?

PD: Diria que aquesta és la meva postura definitiva... I bon any a totom!




Comentaris

envia el comentari