Amor-sexe, PSC-PSOE, Catalunya-Espanya

"Durant moltíssim temps, des de Catalunya s'intentava allò que gràcies a Esperanza Aguirre i unes declaracions seves recents ja només els cínics defensaran: catalanitzar Espanya"

Na Verónica Forqué i en Jorge Sanz van protagonitzar fa uns quants anys una divertida pel•lícula de nom ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?. Gran concepte, perquè certament passa sovint que mirem de vestir les coses d'allò entranyable que no és. En la relació de Catalunya amb Espanya ha passat força. I en la del PSC amb el PSOE, també. Ara! N'hi ha que, del tot absurdament, persisteixen en fer passar bou per bèstia grossa.

Durant moltíssim temps, des de Catalunya s'intentava allò que gràcies a Esperanza Aguirre i unes declaracions seves recents ja només els cínics defensaran: catalanitzar Espanya. Es venia a dir que en el fons se'ns valorava, que ens veien com a exemple treballador, que n'érem el motor. I com aquelles parelles que no acaben d'entendre que això no passarà mai, a Catalunya es pensava que Espanya canviaria. Però no. I a aquestes expectatives, amor no correspost. Bàsicament, sexe, un anar per feina, de cara a barraca i amb intercanvi de fluïts i plaer mal repartits. Una part, insatisfeta crònica però sempre esperançada. L'altra, estupenda tota ella i feta a desconnectar i a fer com qui sent ploure davant dels brots queixosos de l'altre. Cantarella molesta de fons i au. Però allò va passar. Està passant. Aquell amor era impossible, pagava la pena que les dues parts ho assumissin i que una deixés de badar.

En canvi, al PSC, encara segueixen amb el seu autoengany. Segueixen volent vestir d'amor allò que el PSOE sap de sempre que és pura relació prosaica, de conveniència, d'interès, de satisfacció de necessitats primàries sense floritures. D'aquí que a Ferraz no portin bé ni el més mínim gest de disgust de l'altre. "Però que s'han cregut?! Què reclamen?!". Com les recents declaracions televisives de l'emblemàtic ex ambaixador nord-americà a Berlín, John Christian Kornblum, destinat a Alemanya del 1997 al 2001 i que va reobrir l'ambaixada a Berlín per primera vegada des dels anys 40, quan la capital alemanya es va traslladar des de Bonn. Als retrets del presentador sobre un espionatge "injustificable entre amics", el veterà diplomàtic ianqui va respondre fa un parell de dies: "Nosaltres no som amics, som socis, hi ha una clara diferència". Diàfan.

Negocis, senyors. Res d'amor ni d'amistat. Per a Espanya, Catalunya ha estat bàsicament un (molt bon) negoci. Per al PSOE, el PSC també (en aquest cas, igualment a la inversa). La diferència és que mentre Catalunya ha assumit la condició d'aquesta relació tòxica, al PSC no se'n saben desenganxar. I després surt Pere Navarro i diu que "el problema no és entre el PSC i el PSOE, sinó entre Catalunya i Espanya". Quant d'autoengany que és capaç d'acumular l'home!




Comentaris

envia el comentari