Pezqueñines no, Duran

La vida és dura (i aquí en Francesc Canosa reblaria “cal menjar molta verdura”). Els exemplars d’individus nascuts amb un pa sota el braç van molt buscats. Ara bé! De tant en tant la vida et somriu i et fa algun regal. Josep Antoni Duran i Lleida n’és un. Concretament, per a la causa independentista i per als adversaris dels seus socis de Convergència (no necessàriament per aquest ordre quant a importància i serveis prestats). Ha estat així històricament, però en el crescendo polític i social que viu el país era evident que aquest entranyable procedir del d’Alcampell també arribaria al seu clímax. Està passant i Artur Mas n’és beneficiari. Increïble però cert. I m’explico.

Gran conclusió del discurs del president ahir al Parlament: Més Pedaços? Més pidolar? Més molles? Més copets a l’esquena? Més propines? No, gràcies. Perquè el Sant Job a qui Mariano Rajoy ha citat en alguna ocasió va mostrar grandíssima temprança, però de sants avui en dia ja en neixen pocs i Mas va advertir en el seu dia que no tenia vocació de màrtir. De monologuista pinta que tampoc, i així, davant la paret de Madrid ja ha identificat que només hi ha una sortida digna possible: saltar-la. Si el poble així ho vol, és clar. I d’aquí la reivindicació del vot. Que ho intenti ara el conjunt de la societat, que els polítics (els millors i els pitjors) ja ho han fet.

Duran potser pensa que ell és més llest o més hàbil o més simpàtic o més viu que Prim, Cambó, Pujol, Roca, Maragall i mil més, tots ells junts. Però és evident que com a molt, de tornar-ho a intentar per enèsima vegada amb un dels mètodes de sempre, ell o qui fos qui decidís tornar a deixar-se la pell, la paciència i la credibilitat en una negociació per esgarrapar concessions de l’Estat només rebria algun escàs resultat i algun voluntariós “gràcies per la propina”. Pantalla passada. No return. “Pezqueñines no, gracias. Debes dejarnos crecer”.

El líder d’Unió, prohom i icona d’una política que més que vella fa temps que sona a manifestament antiga, ens ho ha recordat: el seu mètode, per força, ha de ser caduc. Ha tornat, doncs, a fer un regal maco als independentistes. Els torna a refermar en les seves tesis. I sí, ha tornat a disparar un torpede a la línia de flotació dels seus socis (Convergència), fet que ha provocat el típic fregar-se les mans de PSC, PP, Ciutadans i companyia. Més regals, sí. Però a aquesta alçada de la pel•lícula, sobretot, un nou esperó per a un Mas que ja fa clarament com si sentís ploure quan parla el seu company de federació. Ahir ho vam veure al Parlament. Perquè s’acosta el clímax, el desenllaç. En clau de país i evidentment també en clau de sistema de partits. Duran ajuda a clarificar l’escassa alternativa a la via sobiranista, ajuda a clarificar el mapa polític d’un futur ja proper i ajuda a clarificar el discurs dels seus socis. Qui dubta de la decisió de Mas per fer via (catalana)? Gràcies a en Duran, cada dia menys gent. Doncs això, president: que la vida és dura però de tant en tant et somriu i et fa algun regal.




Comentaris

envia el comentari