La distància insalvable

"Aquesta Espanya Gabilondiana no entén res del veritable malestar dels catalans. Ni Gabilondo va esmentar el dret a decidir ni el PSOE vol sentir a parlar d'incloure'l en aquesta nova constitució que vol fer"

Fa uns dies, Iñaki Gabilondi, visiblement preocupat per la força de l'independentisme català, criticava al seu vídeoblog l'apatia del govern espanyol davant del malestar massiu dels catalans i li demanava que busqués maneres, possibles ofertes a fer, perquè Catalunya pugui sentir-se a gust a dins d'Espanya. El discurs de Gabilondo lliga amb la nova voluntat del PSOE de modificar la Constitució per poder facilitar l'encaix de Catalunya. Si bé la riuada independentista està, d'una banda, endurint l'unionisme més extrem, seria absurd negar que, d'una altra banda, també està suavitzant l'Espanya més tradicionalment oberta al federalisme.

I tot i així, aquesta Espanya Gabilondiana no entén res. No entén res del veritable malestar dels catalans. Ni Gabilondo va esmentar el dret a decidir ni el PSOE vol sentir a parlar d'incloure'l en aquesta nova constitució que vol fer. És molt significatiu. Ens volen donar més, potser sí, però volen seguir sent ells qui decideixin els límits de la nostra sobirania. Dit d'una altra manera, no volen que Catalunya passi a formar part d'Espanya sinó que volen que Catalunya segueixi sent propietat d'Espanya.

No estan disposats, sota cap concepte, a acceptar legalment que Catalunya i Espanya siguin dues unitats diferenciades, per això troben tendenciosa la metàfora de la dona que no necessita permís del marit per divorciar-se, perquè per a ells nosaltres som un peu del seu cos que no pot ser amputat sense el seu consentiment. Ni pot ser amputat ni pot fer res sense el seu consentiment, perquè per molt que canviessin la Constitució, no només blindarien la unitat indivisible d'Espanya sinó que seguirien tenint reservat el dret a tenir la última paraula respecte de tot. El deure de demanar-los permís és innegociable. És aquest, el veritable problema d'encaix. El dèficit fiscal, els atacs a la immersió, les sentències del Tribunal Constitucional, etcètera, són danys col•laterals, símptomes del problema substancial. La seva línia vermella és la nostra línia de sortida. Catalunya és d'Espanya versus Catalunya és dels catalans. Dues visions contraposades, una distància insalvable.




Comentaris

envia el comentari