L'espiral silenciada

"Però si alguna cosa no ha estat mai l'independentisme és moda. Durant dècades perquè una majoria sobretot política i mediàtica en va fer eficaç befa i caricatura"

Ara n'hi ha que han descobert o que han sabut trobar la utilitat retòrica del concepte "espiral del silenci" que va plasmar en llibre la malaguanyada sociòloga Elisabeth Noelle-Neumann l'any 1977, i l'utilitzen per argumentar com científicament que a Catalunya "hi ha por" de dir que no s'és independentista. Bon-mal intent.

La teoria, en molta-molta síntesi, estudia l'opinió pública com una forma de control social on els individus adapten el seu comportament a les actituds predominants sobre allò que és acceptable i allò que no. Parteix de la hipòtesi que la major part de les persones tenen por a l'aïllament i que abans de manifestar les seves opinions primer miren d'identificar idees per després afegir-se a l'opinió percebuda com a majoritària. Oi que veuen per on van...?

Però si alguna cosa no ha estat mai l'independentisme és moda. Durant dècades perquè una majoria sobretot política i mediàtica en va fer eficaç befa i caricatura. I ara que qualla socialment, políticament i mediàticament (una cosa conseqüència de l'altra, retroalimentant-se), no és moda, és molt més que això i apunta maneres d'haver vingut per quedar-s'hi.

L'independentisme, que ahir va regalar un nou moment desbordant d'il•lusió al país amb una nova Diada històrica, s'ha estès, però no com una febrada, no per una consigna, no com un invent dels mitjans o d'un grupuscle conspirador. És fruit d'una gran suma. De molts anys de mans a les mans (com ahir), i de fet la gran estirada la va començar a fer el dia que va captar que no anava contra ningú, tampoc contra els qui més l'estigmatitzaven des de tribunes privilegiades que, aquests sí, impartien credencials de demòcrata i d'assenyat. Ara, sense donar lliçons a ningú, el moviment independentista, transversalíssim en tots els vectors, fonamenta la seva força en una convicció i en una reivindicació ferma de valors radicalment democràtics com la voluntat de votar. Fa això, a més, amb el seny i la prudència que aconsellen ser molt escrupolosos amb un procés d'emancipació que se sap que haurà de ser exemplar.

L'únic que d'un temps ençà s'ha silenciat a Catalunya ha estat aquella absurda espiral d'autoodi, de cainisme entre partits i de pessimisme que durant dècades va acompanyar el catalanisme en les seves múltiples formes. D'allò, una mala moda que no cal que torni, se n'ha girat full. I hem començat a fer via.




Comentaris

envia el comentari