En quin món viurem?

"Això del PSC i de José Zaragoza, a l’espera que un jutge en dicti sentència, és molt gros"

Recordo na Mafalda quan deia “parin el món, que me’n baixo!”. Lamentablement no podem fer-ho. No podem baixar-nos d’aquesta Catalunya que ens han estat dibuixant en les últimes dècades, però no descartéssim pas que camí de la Catalunya que s’albira a l’horitzó els votants impulsin per la finestra allò que no agrada. De fet, comptin que passarà.

No els negaré que la tornada de l’estiu m’ha inspirat la imatge d’aquells dies que, ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, del llit estant, s’engega la ràdio-despertador i només d’escoltar-ne les primeres notícies se m’activa un moviment reflex que em torna a tapar amb el llençol amb ganes de dir, en comptes de “bon dia”, “bona nit i tapa’t”. Però hi ha coses que no cal tenir oberts els ulls per veure-les. S’ensumen.

¿En quin món vivim que hi ha responsables polítics que es dediquen a espiar uns seus adversaris concebuts com a enemics a destruir a qualsevol preu, com per exemple el de la minuta d’una tèrvola agència de detectius? Perquè això del PSC i de José Zaragoza, a l’espera que un jutge en dicti sentència, és molt gros. Oi que ho veuen? Ja no estem parlant d’allò fosc que es mou entre bambolines. És allò llefiscós que es mou a les clavegueres! I ahir, amb la seva “renúncia temporal” al càrrec en l’executiva del PSOE (en qualitat de membre del PSC), Zaragoza ja ens va deixar clar que la cosa va de debò. Que va bruta-bruta.

La nova és nefasta per si sola, però ni camí del seu desenllaç judicial i polític no ens regala un bri d’esperança. Perquè hi torno: en quin món vivim? ¿En quin món vivim que hi ha responsables polítics que implicats en un procés judicial renuncien “temporalment” als seus càrrecs de partit però no als seus càrrecs institucionals? On s’és vist, això? Resposta trista: a Catalunya, últimament amb més d’un exemple d’aquest nefast procedir. Ho vaig criticar en el seu dia quan ho va fer Oriol Pujol, i hi torno ara amb Zaragoza. A casa seva cada partit que faci allò que bonament pugui, però amb l’escó triat pels ciutadans, si us plau, tinguin la major de les cures del món. Zaragoza, si ha de deixar algun càrrec, és el seu escó. I prou de martingales. Que no enredin més, que la gent ja fa dies que n’està molt farta.

En quin món vivim? En una Catalunya on els polítics fan com que saben la megacrisi de confiança que vivim en la relació política-ciutadania, però no actuen en conseqüència i segueixen eixamplant la fractura. I jo em pregunto: Quan, un fer net de veritat? Quan, una regeneració real? I si la resposta és mai, a les pròximes eleccions els votants no baixaran de la nau, però seguiran propulsant per la finestra més escons i més senyories dels grups majoritaris. PP i el seu procedir aquí i a Madrid a banda, jo crec que hi haurà premi per al primer dels dos, CiU o PSC, que a casa seva posi ordre de veritat, talli caps i deixi la ja inutilíssima retòrica clàssica davant les esquitxades de la corrupció, per desprendre-se’n i passar a l’acció. Crec fermament en això. Gairebé tant com crec que cap dels dos no s’hi posarà. I més els valdrà que m’equivoqui. Perquè aquí s’està construint una nova Catalunya on viure i, ja posats a enfilar un recomençar, seran majoria els qui no voldran conviure amb segons quines rutines del passat. I això no ho crec. Ho tinc claríssim.




Comentaris

envia el comentari