Riure per no plorar? Riure?

“No sé si s'han fixat que aquests dies la més papista que el Papa Rajoy és n'Alícia”

Ahir n'Alícia Sánchez-Camacho, al Parlament, va seguir amb el seu particular i poc edificant espectacle d'autodestrucció política. Cada cop que bada boca és pitjor. No s'estalvia ni un minut de ridícul, d'autovexació, de caricatura d'ella mateixa. I així és com aquest dimecres la cambra catalana va esclatar a riure quan dels turgents llavis de l'encara presidenta del PP a Catalunya va ser esputada la paraula corrupció, no com a autocrítica, no com a mea culpa, no a tall de petit acte de contrició, sinó per retreure al president Artur Mas el cas Palau. Ella. La del PP. La de la sòrdida conversa al restaurant La Camarga.

Crec que fins i tot algú del seu grup parlamentari va dibuixar a son rostre un somriure cantoner. I algun altre va mirar al cel com encomanant-se a Nostru Senyor, fet que s'entén perfectament perquè riure davant d'aquest espectacle tan poc edificant és bàsicament fruit de la impotència que genera tanta impostura reconcentrada. Però d'altres, al PP mateix, saben que el simulacre és insostenible, que Camacho fa temps que ja no té cap sentit que segueixi on és, i aguanten la respiració tot esperant allò que amb Mariano Rajoy de (no)líder es contempla com a miracle: que tot plegat passi ràpid.

No sé si s'han fixat que aquests dies la més papista que el Papa Rajoy és n'Alícia. Surt porqueria a dojo sobre el cas Bárcenas i, a cada nou sotrac, a cada nova fissura en el perjudicadíssim (no)lideratge de Rajoy, Camacho és dels primer polítics del PP que surten a defensar el bon nom de l'amo de la finca. Amb aquell seu estil atacat que la caracteritza ja de molt abans de l'afer Camarga, surt a fer mèrits ben bé entrebancant-se amb la tarima del faristol, de la pressa que li agafa. Pobre Mariano (en sentit figurat). I pobra política (en el sentit més estricte de la paraula).

Ahir el president Mas, amb aquella contenció sovint exasperant que el caracteritza (pensin que només l'irritant clown Montoro ens l'ha crispat ostensiblement en els últims temps) va contestar els retrets de Camacho a tomb de la corrupció amb una finor innecessària: "Senyora Camacho, li falta una mica de sentit de la mesura i no vaig més enllà per no ofendre-la personalment". És a dir, per no parlar del moment grotesc de La Camarga i del brutal cas Bárcenas, que supera de forma clara la resta de porqueria que hi ha damunt del tauler polític en aquests moments, potser a excepció del frau dels eros falsos de la Junta d'Andalusia.

Porqueria, impostura, moments grotescos. Pobra política. I ses senyories riuen per no plorar. Però, la resta, ja ni això no entenem. Ningú riu a casa seva davant del nefast espectacle que la política com a gran fàbrica d'antipolítica ens està regalant en els pitjors anys en la vida de molts ciutadans, en dècades o abans mai vistos. Riure? Sí? O millor depurar la política ja, i de veritat, d'elements i conductes tan tòxics? Si no es fa ara no es farà mai. I la simple perspectiva d'aquesta possibilitat fa feredat. No fa cap gràcia




Comentaris

envia el comentari