N’hi ha que neixen estrellats

“El PSC ja s’està autodestruint. I tot per una espiral de desconcert, d’indefinició, de desdibuix i de contradiccions que no s’atura”

Hem arribat a un punt que criticar el PSC ja fa com cosa. Sap greu. Un es posa en el lloc de Pere Navarro i pensa que prou té amb tot el sidral a casa seva i amb el maltractament psicològic a què el sotmet el PSOE. Però no. Si diuen que l’elogi afebleix, bé podem pensar que la crítica enforteix. I d’aquí la convicció que al PSC li convé que siguem francs. El seu estat actual és insostenible i va camí de la residualitat. Admetem-ho. I a partir d’aquí, en aquella casa algú hi hauria de fer alguna cosa.

“Aquest missatge s’autodestruirà en 5 segons”, deien les notes amb instruccions que li arribaven a L’inspector Gadget a l’inici de cada capítol de la mítica sèrie de dibuixos. Doncs bé, el PSC ja s’està autodestruint. El compte enrere ja va acabar fa dies, mesos i fins i tot algun any. I tot per una espiral de desconcert, d’indefinició, de desdibuix i de contradiccions que no s’atura i que va repartint antics votants, militants i dirigents pertot. De l’abstenció a CiU, passant per Esquerra, Iniciativa, el PP i Ciutadans. Com? Descorcentant a tort i a dret. Aquesta setmana n’hem tornat a tenir una explicació.

Navarro va començar la legislatura dient que el PSC s’abstindria en tot allò relatiu al dret a decidir. Va rectificar. Van votar en contra de la declaració de sobirania de CiU i ERC. Van proposar una altra sobre el dret a decidir. Els la van votar. El PSOE els va dir que ni parlar-ne. Van anar a Palau a la primera cimera sobre el tema. Carme Chacón els diu que se n’aixequin i marxin, i no ho fan. No van a la reunió constitutiva del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Hi va gent seva i ex seus. Navarro diu que no aniran al Concert per la Llibertat al Camp Nou i assegura que s’hi defensa “pensament únic”. Amb tan mala estrella que el PP d’Altafulla fa una bretolada al Facebook relacionant els independentistes amb el “pensament únic” i tornant a la grotesca comparació de sobiranisme i nazisme. El cap del Grup Municipal Socialista a Barcelona, Jordi Martí, diu que s’hi hauria d’haver anat, al concert. Les Joventuts del PSC signen pel dret a decidir amb els seus homòlegs de Convergència, d’Unió, d’Esquerra i d’Iniciativa. I la pregunta és: quina serà la propera…? Es pot desorientar més en menys temps? Es pot deixar descontenta més gent en menys temps?

I tanco amb una altra sèrie mítica: N’hi ha que neixen estrellats. Va ser el cas del lideratge de Pere Navarro al PSC. Va venir a aquest món en un congrés on ens anunciaven un “Nou PSC”, però allò va quedar purament i simple en un anunci. El “Nou PSC” encara no ha pogut arribar, mentre el vell, el de sempre, va esllanguint-se enmig d’un oceà de contradiccions, cada dia més desdibuixat i irrellevant. O el maten ja o els altres ho faran per ells, però lentament, deixant que s’esllangueixi i vagi drenant suports. I només Pere Navarro pot evitar-ho, si és que ho vol i en sap. Pot passar d’estrellat a estrella, si se’n surt. Però ho ha d’assumir: o caixa o faixa. El país es troba en aquesta cruïlla, però el PSC, a petita escala, també. Abans que el conjunt decideixi sobre el nostre futur col•lectiu, el PSC ho ha de fer amb el seu. Perquè el moment històric que viu el país el reclama fort, amb un discurs clar i nítid, no com a font d’aliment d’altres opcions (algunes de molt inquietants), com passa ara.




Comentaris

envia el comentari