Aznar, Rajoy i l’art de grimpar

"Hi ha una política vella que subsisteix. O millor, que malviu i ja agonitza"

Paul Henri Thiry, Baró d’Holbach, va ser un radical il·lustrat. Una rara avis a la cort francesa de mitjans del segle XVIII. Pel saló de casa seva, a tocar del Palau del Louvre, passaven intel·lectuals de la categoria de Diderot, Jean-Jacques Rousseau, Adam Smith o David Hume. La flor i nata de la il·lustració francesa i anglesa. Tot un perill a ulls de la rància societat de l’ancien régime. I a més hi posava sentit de l’humor! Per exemple amb un breu assaig que en la seva traducció espanyola a càrrec de Jaime Rosal va caure fa poc a les meves mans: El arte de trepar a la usanza de los cortesanos (Sd·edicions), de plena actualitat, per exemple per entendre la cort (la política) d’avui i els seus mals. O per exemple per entendre l’auge i les causes de la plausible caiguda de Mariano Rajoy a mans dels seus.

Vegin uns fragments de l’assaig Thiry que aquí els adapto al català i que són reveladors de per què José María Aznar fa temps que es va penedir de la seva tria de delfí i té previst tornar (via ell o via individu interposat) a la primera línia:

“Els devots i els savis no han estat capaços de vèncer el seu amor propi; l’orgull, sembla, és molt compatible amb la devoció i la filosofia. Només el cortesà (vegis avui el polític) ha pogut triomfar sobre si mateix i aconseguir una completa victòria sobre els sentiments del seu cor”. Rajoy va fer de catifa d’Aznar tot allò que va ser necessari (per grimpar a dalt de tot). Era el seu noi dels encàrrecs. Assumia les tasques que li encomanava el líder sense cap altra aspiració aparent que servir-lo. I va rebre premi.

“Hi ha mortals amb un esperit rígid, un defecte de malformació a la columna vertebral, una manca de flexibilitat al clatell; aquest lamentable defecte els impedeix perfeccionar-se en l’art de grimpar i els impedeix progressar a la Cort (avui, a la política)”. Aquest defecte Rajoy no el tenia. Fins que va aconseguir el càrrec tan ambicionat i va deixar de dir “sí, bwana”. Llavors va començar a prendre mal.

“Un bon cortesà (vegis avui polític) mai ha de tenir opinió pròpia, només ha de tenir la del seu senyor, que la seva sagacitat cal que sempre li faci pressentir”. I Rajoy va començar a governar el PP amb free-style. I va despertar la bèstia.

“El cortesà ben educat (vegis Rajoy, per exemple) ha de tenir estómac per digerir les ofenses que el seu senyor tingui a bé d’infligir-li (...) Per viure a la cort és necessari exercir un complet control dels músculs de la cara, a fi de rebre, sense parpellejar, els més sagnants afronts. Un suspicaç, un home que tingui humor i recel, no serà capaç de sortir-se’n”. I Rajoy s’hi va tornar, i per moments ha semblat que es reia de tot i de tothom, cosa que podia assumir-se sempre que aquest “tothom” no impliqués Aznar.

I seguiríem i no acabaríem. Gran sarcasme, gran i dramàtica realitat de plena actualitat segles després. Perquè hi ha una política vella que subsisteix. O millor, que malviu i ja agonitza. Amb unes pràctiques pròpies d’un ancien régime que passen factura als qui les apliquen i n’han fet un modus vivendi, però també als qui les pateixen col·lateralment i que passats els segles ja donen mostres de gran cansament. Dels Aznar, dels Rajoy i d’un munt més que passaran. Però i aquest art de grimpar (i caure)? Passarà algun dia?




Comentaris

envia el comentari