El nou PSC... de veritat

"Aquest nou PSC no demostra haver captat que qui és nou, de veritat, és el país, ja clarament definit o a favor o en contra de seguir com fins ara"

Quo vadis, PSC? Pregunta recurrent dels últims temps. Interrogant que tortura molts dels seus propis militants. Dubte que ha deixat despenjats pel camí moltíssims dels seus tradicionals votants. Incertesa que capfica un munt de quadres i membres de la direcció del partit. I esperin, perquè pinta que això no s'acaba. Ningú en té la resposta, més enllà del fet evident que el PSC ja no és allò que va ser i que va representar políticament i socialment durant unes tres dècades. I això va canviar en el seu últim congrés, el de l'elecció de Pere Navarro i el de l'eslògan "Nou PSC"? No, ja venia d'abans, la seva desorientació.

El PSC actual està sobrevalorat? Tot hi apunta. I això és culpa d'en Navarro? No. O no només. Perquè la tasca de redreçar el partit, en el context actual, amb la societat actual i amb l'històric de la formació, les seves hipoteques i les seves perspectives reals i de futur, pintaria missió impossible per a ben bé tot polític que hagués entomat el repte com ho va fer Navarro. "Sóc un líder", va pronunciar un bon dia. I a fe de Déu que si treu el PSC d'aquesta s'haurà revelat com un d'autèntic i de molt potent. De moment no hi apunta. Però el gran obstacle, repeteixo, no és ell.

El PSC no és l'únic partit que ha canviat. També ho ha fet ERC, també ho ha fet CiU, també ho ha fet Iniciativa. I això passa perquè els partits no són l'objectiu, en democràcia, sinó un instrument al servei d'una societat també canviant. El problema del PSC és que ha canviat i no ho sap. Encara no n'és conscient. I això és dramàtic perquè així només en palpa les conseqüències i pateix una incertesa fruit del retorn que rep de la societat, però no ho racionalitza. No es mou o ho fa sense gaire sentit, perplex.

El PSC ja no és l'alternativa a CiU. Ho diu la composició actual del Parlament i ho diuen totes les enquestes. Ja no és ni segona força amb aspiracions a primera. És la tercera, i baixant. I mentrestant, per exemple, va equivocant-se en votacions com ahir i arrenglerant-se amb PP i Ciutadans en la reclamació que el català deixi de ser llengua prioritària a l'administració pública. Diuen que va ser un "error", una confusió. En tot cas, molt descriptiva del seu estat actual.

Demonitzen la independència, quan encara no fa tres anys governaven amb els independentistes d'ERC. Possibles conclusions: o se'ls creien molt poquet o sabien que els republicans no burxarien per aquí o ara es mostren com a massa desagraïts i incoherents. A la vegada, diuen que estan pel dret a decidir, però sempre que Madrid ho concedeixi i posant-hi mil pegues, total per acabar no votant amb la resta de forces que el defensen, com tothom sap i és profecia que passarà. I també, no ens enganyéssim, com tothom veu a venir el seu daltabaix. I és que si no hi ha sorpresa majúscula que l'impedeixi, arribarà sobretot per una cosa: perquè aquest nou PSC no demostra haver captat que qui és nou, de veritat, és el país, ja clarament definit o a favor o en contra de seguir com fins ara. A favor d'assumir la humiliant realitat de la relació Catalunya-Espanya, o a favor de passar-ne ja pàgina. Però lluny ja de les ambigüitats calculades, dels sí però no que a ningú ja no satisfà i a tothom frustra. Per començar, als mateixos partits que el practiquen.




Comentaris

envia el comentari