Fa pocs dies, el PSC feia una crida als “catalanistes no independentistes” a apuntar-se i donar suport a la reforma de la Constitució que el seu partit proposa. Jo ja no em sorprenc de res i he acabat acceptant que hi hagi gent que proposi la reforma del Senat o que aspiri a negociar res amb Espanya. Fins i tot que votin i s’equivoquin. Hi ha gent per tot. Però en canvi, em va sorprendre que la crida s’adrecés als “catalanistes no independentistes”. Pel Sr. Collboni, que és qui feia aquesta proposta, els “catalanistes no independentistes”, es veu que són ells, el PSC, i votants de CiU, ICV i EUiA.
Quina mandra sentir aquestes coses. Quin terrible cansament suposa seguir a Espanya un dia més. Si algú cosa hauria de servir el moment que el país està vivint és per aclarir-nos. Aquí no hi ha més “catalanistes” que poden ser de tot, des d'”independentistes” a no “independentistes”. No, no, tot això s’ha acabat, gràcies a Déu. Ja no es pot jugar més amb les paraules: aquí hi ha gent que vol ser independent i gent que vol continuar a Espanya. Uns volen ser catalans i uns altres volen ser espanyols. Cap problema, tot és defensable en democràcia, encara que sigui tan increïble com que part dels habitants del país A vulguin ser part del país B, que el condemna a viure pitjor cada dia. Mira, què hi farem. Però no es pot ser membre alhora dels països A i B. Enlloc del món no passa.
El nostre moviment d’emancipació nacional, que ha hagut de sobreposar-se a desfetes colossals com 1714 i 1939, va inventar-se un concepte únic al món: l’isme nacional, el catalanisme. És una exclusiva mundial que tenim els catalans. Nosaltres, com sempre, som diferents. Però no era tan estrany, atès d’on veníem. Aquella feliç indefinició permetia anar fent i avançar en la “nacionalització” del país. Podríem ser València i som Catalunya. Una victòria, doncs, davant d’Espanya.
Però alhora el catalanisme ens conduïa a un carreró sense sortida, com si en el país poguessin viure catalans catalanistes i catalans no catalanistes. Com si es pogués ser una miqueta català, essent espanyol. Coses estranyes, vaja. Un país on tot s’hi valia, perquè no hi havia una meta, perquè encara li calia saber on era la porta de la gàbia.
S’ha acabat i això és fantàstic. I no passa res perquè anem posant una mica d’ordre: o vols ser català o vols ser espanyol, en totes les fascinants invencions que es vulguin (autonomia, federalisme, província, etc., un festival d’alternatives). Però ja ningú ja no pot ser una cosa que no saps què vol dir, “catalanista”.
Per això la crida del PSC a la cacera de “catalanistes no independentistes” està condemnada al fracàs. No pot existir un “catalanista no independentista”: existeixen catalans o espanyols. Ens hem normalitzat.
Per això que tothom defensi el que cregui, però honestament i sense fer trampes. Si vols continuar a Espanya, si vols ser espanyol, OK, endavant, tu sabràs, què hi farem. La resta, els que volem ser catalans, concentrem-nos a guanyar. Hi ha un “goal”: la independència; hi ha un camí, el projecte nacional; i hi ha una primera fita superada: el projecte nacional. Cada cop som més a prop de tornar, per fi, a casa.
