L’odi com a impuls

"Catalunya es troba en un cul-de-sac i en un context de tempesta perfecta que hom diria que és camp abonat a un esclat social"

Servidor no és d’odiar. No m’hi trobaran, aquí. No en sóc practicant. Però això no vol dir que no sigui conscient que n’hi ha que estan abonats i que d’aquest gènere n’hi ha molt pertot. A mi, per exemple, pel simple fet de dedicar-me a escriure, a sortir als mitjans i a donar la meva opinió, sé que hi ha molta gent que m’odia. Ho demostren a través de la xarxa uns quants d’ells, alguns amb màscara, d’altres (pocs) a cara descoberta. Crec que no els he fet res i en la major part dels casos, ni jo els conec a ells personalment ni ells a mi, però ja els dic que això de l’odi sovint té poc de racional. És lamentable, però hi és, i posats a assumir-ho amb esportivitat, jo sempre he optat per agafar el factor odi d’altri com a impuls. Igual com faig amb l’afecte i l’estima que també m’expressa molta gent a qui no conec més que via les xarxes socials o el món dels mèdia. Això també impulsa. Però l’odi... ai l’odi! Que li ho diguin si no a Catalunya.

José Antonio Monago, president d’Extremadura, o Luisa Fernanda Rudi, presidenta de l’Aragó, són exemple de fins a quin punt l’odi més barroer, irracional, abjecte i grotesc pot ajudar a impulsar. Perquè sí, ho fa. Pot fer-ho, vaja. I jo dels nostres polítics m’ho agafaria per aquí. Amb esportivitat. Perquè ara resulta que tenim un acord d’estabilitat al Parlament que el van batejar “per la llibertat” i que a això hi sotmetien els seus signants tot, pressupostos inclosos, però no. Ara ERC no veu possible acordar ni uns pressupostos amb el 2,1% de límit de dèficit. Sembla evident que la sensació d’estancament i d’ensopiment que projecten els partits sobiranistes sobre el procés no la podríem descriure com a engrescadora, oi? Molta estabilitat i pas decidit no projecten. Però tranquils que ja vindran els qui ens odien per ajudar-nos a agafar impuls.

Catalunya es troba en un cul-de-sac i en un context de tempesta perfecta que hom diria que és camp abonat a un esclat social. Això de moment no ha passat, però jo dels nostres polítics no temptaria gaire més la sort. Això sí, tenen l’opció de fer passos decidits per l’Estat propi, ara com mai. Perquè el got de la paciència amb les invectives indecents, tramposes i desproporcionades d’Espanya vessa de fa dies. I perquè els Monago dient que som “els últims de la classe” i els Rudi rebatejant el català com a “lapao” no ofereixen cap altra sortida que la definitiva.

Victor Hugo va escriure que com més petit és el cor, més odi comprèn. L’odi immens que projecta la política espanyola vers Catalunya ens diu que aquest estat fa molt que se’ns va quedar petit, que ens va esputar. Ell mateix ens ha impulsat, no nosaltres, no els nostres pobres partits, sovint massa petits i plens d’autoodi. Aprofitem-ho. No dic que ho facin Mas i Junqueras via pressupostos. Dic que si ho han de fer per una via alternativa, que sigui per la definitiva. I que ho facin bé. Que agafin impuls. Però ja, eh?




Comentaris

envia el comentari