Catalunya: Absurd – Revolta – Amor

"A Catalunya estem, desgraciadament, acostumats a no passar de la revolta i a tornar, amb gran pena, a l’absurd"

L’Étranger. O L’estrany en català. La primera novela del premi Nobel de Literatura Albert Camus, escrita l’any 1942 i on el protagonista, Meursault, és indiferent a quasi tot el que li passa. Fins al punt d’arribar a matar un àrab a sang freda, justificat només pel sol excessiu que feia a la platja d’Alger. Meursault és, resumint molt, un estrany a la seva pròpia vida i existència. Aprofitant enguany el centenari del naixement de l’escriptor, i també periodista, al Teatre Lliure es representa l’obra, dirigida per Carles Alfaro i amb Ferran Carvajal i Francesc Orella com a únics intèrprets.

Cal deixar clar que aquesta novel·la pertany al que Camus va anomerar “l’absurd”. Però no és una obra aïllada. El camí era clar, segons va definir ell mateix: Absurd – Revolta – Amor. Camus comença en l’absurd, però no s’hi queda. Era un home profundament solidari i humanista que creia en la revolta.

No us fa pensar una mica en el procés català? Durant temps hem viscut en l’absurd, en l’absurd d’estar dins d’un país que no ens volia i que ens maltractava. Que maltractava la nostra llengua, la nostra cultura, i també els nostres diners.

Ara però som clarament en el moment de la revolta. El moment històric en que una gran majoria del poble català ha pres consciència dels greuges que porta anys patint i ha decidit revoltar-se, de manera pacífica, això sí. La revolta es consuma a partir de la constatació que la inèrcia seria absurda. Seguir igual no canvia res, ho empitjora. Escrivia Camus, precisament a l’assaig L’home rebel: “Què és un home rebel? Un home que diu que no. Però si nega, no renuncia: és a més un home que diu que sí des del seu primer moviment”. Per tant, un home, i també un poble (per què no?), que diu “no” a com són les coses però que amb aquesta mateixa renuncia accepta una certa responsabilitat per contribuir a canviar-les.

A Catalunya hem tingut sovint temptacions absurdes: ens hem quasi acostumat a viure malament. Ara hi ha signes de revolta, i no són només plataformes, processos o assemblees, no. La revolta és interna i al mateix temps col·lectiva.

I així arribem al tercer eix del pensament camusià: l’amor. Aquí rau un gran interrogant, doncs l’escriptor va morir en un accident de cotxe just quan estava a punt de començar aquesta etapa. A Catalunya estem, desgraciadament, acostumats a no passar de la revolta i a tornar, amb gran pena, a l’absurd.

Ja ens hem activat. No caiguem en errors que ens mantinguin absurdament bloquejats. Revoltem-nos, bé, en pau. La revolta és una actitud, i, nosaltres, ja l’estem incorporant.




Comentaris

envia el comentari