Ens caldrà una Thatcher

"Una Catalunya separada d’Espanya haurà de tenir un sistema judicial que no es fiqui a les aules i que no exposi una criatura a fer canviar de llengua d’expressió tota la resta de classe"

Fa molts i molts anys, tants que ja ni me’n recordo, servidor anava a classes d’anglès en una acadèmica ben a tocar d’escola. Era evident que amb allò que m’impartien en hores lectives no n’hi havia prou. I no entraré ara en detalls sobre si allò era cosa del sistema d’ensenyament de la tercera llengua o si era cosa de servidor i de sa capacitat limitada. El cas: a l’acadèmia que m’hi anava de cap un parell de cops a la setmana.

I ja saben que les criatures a certes edats tenen un punt de malícia cruel alhora que gens raonat. Les befes a tomb dels professors guiris eren del tot inevitables i les perpetràvem en veu baixeta amb els companys, molts d’ells d’escola, cosa que projecta una ombra de dubte sobre el sistema d’ensenyament de la tercera llengua –i ho deixo aquí damunt la taula sense entrar en detalls-. Però a barraca: teníem la teoria que la majoria d’aquells professors eren una comunitat de represaliats del thatcherisme (sí, ja estàvem malalts de la cosa política), i un bon dia, quan la meva tutora em demana (en el marc d’un exercici de llengua) qui voldria ser en cas de reencarnar-me en dona, servidor no ho va dubtar ni un moment i va contestar en veu alta: “Margaret Thatcher!”. Pensava que la perdíem, a la tutora.

Valgui aquesta entranyable anècdota com a modest homenatge a La Dama de Ferro, que ens ha deixat, i a qui amb el temps vaig conèixer millor, amb les seves llums i ombres. Perquè d’això en tenen tots els grans líders, els decisius, els de veritat, els qui arrisquen, no els qui no s’atreveixen ni amb una roda de premsa. Aquests últims només tenen i projecten ombra, foscor.

Els recomano molt l’autobiografia de na Margaret. Me la van regalar i la vaig llegir en espanyol: Margaret Thatcher. Los años en Downing Street. Impagable. Política en estat pur. Igual com les memòries Kill the Messenger (“Matar el missatger”, amb ironia brit total) de Bernard Inham, qui va ser gran spin doctor seu, cap de premsa de Thatcher al 10 de Downing Street.

De tot allò que n’he llegit, de l’un i de l’altra, avui en faig només una cita (d’ella): “Cada regulació és una restricció de la llibertat, cada regulació té un cost”. M’ha vingut a la memòria en veure com ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya torna a atacar el català amb les taules de la llei espanyola com a punta de llança. Perquè sí, una Catalunya separada d’Espanya haurà de tenir un sistema judicial que no es fiqui a les aules i que no exposi una criatura a fer canviar de llengua d’expressió tota la resta de classe. Les lleis justes, que no ens tenallin, que no ens sotmetin a escarni. I amb líders de veritat i polítics amb decisió que en sàpiguen fer al servei del poble. Mirin si demano poc al futur estat català. Amb això em conformaria. I tinc clar que ara no podrà ser, perquè Espanya és com és, té el no-lideratge polític que té i hi governa un liberalisme polític que va de thatcherista però que d’això, com de tantes altres coses, no en sap res.




Comentaris

envia el comentari