El Papa, 'Smiley' i l’espionatge

"Som més versàtils, menys innocents, més alliberats però més temorosos i desconfiats. Ens expressem amb menys tabús als teatres però no confiem en els nostres polítics"

Tres vegades. Sí, tres cops en la darrera setmana he sentit, de persones molt diferents, la cantarella “els temps han canviat”. I cap d’elles supera els 60 anys. Canvi però no sempre és evolució.

La primera, en relació amb la renúncia de Benet XVI i el conclave que es convocarà per escollir el nou Papa. Ara diuen que aquesta renúncia es va escampar per Twitter abans que Benet XVI ho anunciés, per una piulada del cardenal de Nova York Timothy N. Dolan, amb 80.000 seguidors. I s’entén doncs que l’Església vulgui prevenir i hagi demanat als 117 cardenals que participaran al conclave que no enviïn cap piulada durant la reunió. Permeteu-me un somriure però... tampoc haurien sortit tuits de 117 dispositius, ja que els cardenals que piulen no són més de deu. I d’aquests, potser la meitat ni piulen ells mateixos.

Així, el resultat final de la posada en escena a la Capella Sixtina serà comunicat com s’ha fet sempre: amb la fumata blanca. “Com han canviat els temps perquè un tuit anunciï la renúncia del Papa i l’Església hagi de demanar als cardenals que no piulin durant el conclave!”, em va dir abans d’ahir un mossèn de mitjana edat encara sorprès per la renúncia papal i que comença a entendre Twitter. Canvi al Vaticà, doncs, per anar vers un nou estil de pontificat, s’espera.

La segona, en relació amb l’obra de teatre ‘Smiley’ (l’emoticona del somriure)-per cert, 100% recomanable- de la Sala FlyHard i ara programada, durant quatre escasses setmanes, a l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Barcelona. Una història d’amor, divertida, romàntica, emocionant i real com la mateixa vida. Dos homes molt diferents que es troben i, contra tot pronòstic, el virus de l’amor els ataca. Aquí la posada en escena és trencadora, amb un llenguatge verbal i físic que podria posar nerviós a alguna ment conservadora. Un show postmodern, no medieval com al conclave. A primera fila del teatre, aquest diumenge, un home que superava molt probablement els 80 anys, acompanyat del seu fill. “Com han canviat els temps, aquest home tan gran mirant aquesta obra, que fa 38 anys no s’hauria pogut interpretar enlloc i ara tots la mirem amb absoluta naturalitat!”, em deia una de les persones que m’acompanyava, sorpresa i contenta per l’evolució de la societat. Un canvi d’obertura mental.

I el tercer cas, segurament sobre el que més hem sentit a parlar en els darrers dies: els patètics casos d’espionatge i corrupció a la política catalana. I en aquest cas, els temps han canviat de sobte o la societat estava adormida. I sí, clar que és sospitós que justament això passi ara, tal i com assenyalen alguns dels opinadors més llegits. Que potser l’Estat espanyol ha posat la sisena marxa en el joc de la guerra bruta? Doncs sí, probablement. Però no ens precipitem en els judicis, encara poden sortir coses que no imaginem. O potser tot quedarà al final en un no-res. “Com s’ha modificat el panorama en els darrers 5 mesos: hem passat d’una confiança quasi total en el país i en els polítics que ens havien de portar cap a Ítaca, a una desídia generalitzada i un ‘baixón’ important que costarà remuntar”, em deia un amic d’aquells que per parlar del procés sobiranista a Catalunya escriu a Twitter sempre amb el mític hashtag #ambil•lusió.

Canvia la nostra percepció de la realitat. Som més versàtils, menys innocents, més alliberats però més temorosos i desconfiats. Ens expressem amb menys tabús als teatres però no confiem en els nostres polítics, ni ells entre ells. Si el canvi no és sinònim de millora, no cal modificar res.

Potser el canvi que ens cal no va cap endavant, cap a no sabem on, sinó que consisteix en aturar-se un moment, assimilar on som i decidir cap on volem moure’ns. Jo opto per fer-ho amb un somriure, i no amb fumates blanques ni micros amagats.




Comentaris

envia el comentari