Neteja... de brutícia?

"Confio que s'indignin en constatar que passen les dècades i passen els polítics (no tots però sí la majoria) mentre la impostura i la política com a gran fàbrica d'antipolítica persisteixen"

"Blablabla...!". Poso aquesta expressió en lloc del "Dadada..." de la mítica cançó que acompanya l'espot de Citroen que diu que "els vuitanta molaven, però només en música". "Blablabla", per a molts ciutadans, és allò que surt de la boca de la majoria de polítics, en general, i quant al discurs referent a la corrupció, en particular. I de raons per pensar-ho n'hi ha unes quantes.

Un servidor, molt malalt de la cosa política revisava ahir a classe, a la facultat, un fragment del debat televisiu González-Aznar que el 1993 els va enfrontar cara a cara davant de Manuel Campo Vidal i de molts milions d'audiència, via Antena3. Estem parlant del 1993, torno a apuntar. I el cas és que llavors, fa 20 anys, González va guardar-se un "as a la màniga" per a l'ocasió: el discurs anticorrupció. I algú es preguntarà (amb exclamació): "Ell?!". Doncs sí, i ho va fer via dues propostes. Un pacte anticorrupció i pro-transparència, i el fitxatge del llavors jutge estrella Baltasar Garzón, flagell per excel.lència contra els corruptes. "Blablabla".

Què? Com els ha quedat el cos? Malament, oi? Confio que com a mínim això sí. I mirin que dic "com a mínim això", perquè correm el risc que molts ciutadans ja ni es neguitegin per la impostura del discurs polític. D'aquest mateix discurs tan buit, tan corrosiu i lampedusià que, junt amb la corrupció, tant ha ajudat a la desconnexió de tanta i tanta gent respecte de la política. Aquest discurs que diu defensar la neteja de la política quan l'únic que busca és el puntual rentat de la imatge de l'afectat per un determinat cas de corrupció.

Confio que s'indignin en constatar, una vegada més, que passen les dècades i passen els polítics (no tots però sí la majoria) mentre la impostura i la política com a gran fàbrica d'antipolítica persisteixen. Confio en això i en la reacció i en el càstig necessaris que calen perquè, ara ja sí, quan la confiança de la ciutadania en els polítics sembla que ha tocat fons, alguna cosa es mogui. O el pedregar és a tocar. D'avisos no ens en falten.




Comentaris

envia el comentari