Estimo massa el meu país com per ser nacionalista

"Portar aquella frase atribuïda a Camus als temps actuals i aplicar-la al nacionalisme català o al procés sobiranista que ha encetat Catalunya cau en el sac de la demagògia"

“Estimo massa el meu país com per ser nacionalista”. Aquesta frase, atribuïda a l’escriptor i periodista Albert Camus, va ser pronunciada pel líder de C’s Albert Rivera dilluns passat a la tertúlia de ‘El món a RAC1’ en el cara a cara que va protagonitzar amb Pilar Rahola. No és la primera vegada que sento Rivera i el seu partit -que en aquesta ocasió no va citar l’autor, cosa que sí han fet altres vegades- fer-se ressò d’aquesta sentència.

El fet que la frase no sigui de Camus, sinó que ell es va limitar a reproduir-la (“cito una frase que no em pertany”, subratlla) en el pròleg italià de les “Cartes a un amic alemany”, potser no té importància. Però portar aquella frase als temps actuals i aplicar-la al nacionalisme català o al procés sobiranista que ha encetat Catalunya cau en el sac de la demagògia.

Quan Camus va sentenciar això parlava en concret, com acostumava a fer gairebé sempre, fins i tot quan escrivia novel·les, assajos o obres de teatre. L’autor de L’estrany (incorrectament traduït al castellà com El extranjero) havia nascut a Algèria, a l’Algèria francesa de la segona dècada del 1900. Ell, que mai va veure la seva terra independent, doncs va morir el 1960 (2 anys abans que acabés la guerra que va convertir Algèria en un nou país), ho havia escrit, sí, però en quin context? No és rellevant el fet que parlés de la guerra?

A Camus li costava, i molt, acceptar que qualsevol mitjà és lícit per arribar a un fi concret. La guerra no li podia interessar menys. Havia viscut de molt a prop la segona guerra mundial i el nazisme, treballant com a periodista al costat de la resistència francesa. I és precisament en el context de la guerra entre l’exèrcit francès i el Front Nacional d’Alliberament Algerià quan Camus també va dir la famosa, i malinterpretada, frase: “Entre la justícia i la meva mare escullo la meva mare”. Una altra sentència que Rivera pot fer servir. A no ser que vagi al fons de la qüestió i entengui els perquès.

Siguem clars: el que Camus -de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement- no volia era la guerra i tot el que aquesta suposava (per aquest motiu abans de pronunciar la frase sobre la justícia i la seva mare, havia argumentat: “En aquests moments estan posant bombes als tramvies d'Alger. La meva mare pot estar en un d'aquests tramvies”). I, de fet, en el citat pròleg italià sentencia: “Aquest document s’ha de veure des de la perspectiva de la lluita contra la violència”. Ens està donant moltes pistes, l’autor de l’Home Rebel.

Humanista pur i home de profundes conviccions polítiques, és a dir, preocupat pel bé comú, no és un disbarat dibuixar la hipòtesi que l’autor de La Caiguda hagués observat amb interès un procés independentista com el català o l’escocès, en ple segle XXI i amb el diàleg i la democràcia al capdavant.

Com que Albert Camus no és viu i mai podrem arribar a saber si en el context actual hagués pronunciat la frase “Perquè estimo massa al meu país sóc nacionalista”, com a mínim no juguem amb la descontextualització i la demagògia, si us plau. Hem d’aprendre a matisar i a afluixar la política destralera que desfà els nostres referents, i el pitjor: ens dilueix a nosaltres mateixos.




Comentaris

envia el comentari