Adéu, PSC

"Aquests cinc diputats són l'últim bri d'esperança que li queda al PSC. Un petita escletxa que deixa albirar una possibilitat de recomposició futura"

Ara, aquests dies, està de moda citar Salvador Espriu. És el seu any, celebrem-ho. Benvingudes siguin totes les cites del mestre (sobretot les raonades). Però ja em permetran que servidor s'hi posi més endavant, avui no. Ja tindrem dies, durant tot l'any, per posar-nos-hi. Ara cito Joan Maragall i el seu "Adéu, Espanya". Ahir al Parlament no el va declamar la majoria absolutíssima de la cambra composta per CiU, ERC i ICV. No va ser això. Aquestes tres formacions van apel·lar, amb força i total legitimitat, al dret a decidir del poble català. Això els socialistes no ho van poder fer, però en canvi sí que van marcar-se un solo desafinadíssim, tot versionant el poema de Maragall, retitulat per a l'ocasió "Adéu, PSC".

El PSC, un cop no admet oficialment que el poble de Catalunya té entitat jurídica i política pròpia, un cop no reconeix a la ciutadania catalana el seu dret a decidir sobiranament i per tant sense permís de Madrid, deixa de ser un partit nacional. Ho destacava ahir Enric Juliana en el precís moment de la votació. I és ben bé així. Han optat, un cop més, per no incomodar Espanya i el PSOE, i han preferit, també per enèsim cop, fallar a la societat que aspiraven a governar. I parlo en passat, en aquest últim cas, perquè crec que ja no hi aspiren. El que queda del PSC, ahir trencat al Parlament, fa molt trencat electoralment, ha dimitit, en un moment clau, de la seva condició d'alternativa que aspira a ocupar la centralitat política del catalanisme. No ho dic jo. Ho diuen molts al PSC mateix (o a allò que en queda). Ho diuen diputats com els cinc que ahir van optar per no votar abans que sumar-se al 'no' a una cosa tan elemental, justa i progressista com l'és el dret al vot lliure d'un poble, el seu.

Aquests cinc diputats són l'últim bri d'esperança que li queda al PSC. Un petita escletxa que deixa albirar, des del forat on el socialisme català s'ha ficat tot sol, una possibilitat de recomposició futura. No serà com a PSC. No com l'actual segur. Però ells i allò que aspiren a representar cal i caldrà. A una part de l'espectre polític català i al país en general. Celebrem-ho. Per aquest flanc tampoc no està tot perdut.

I celebrem que la resta al bloc del 'no' va ser una de les grans fites d'ahir al Parlament, just darrere de la gran i transversal majoria de la cambra catalana que va apostar per la democràcia per damunt de qualsevol altre interès ideològic o de partit. La foto d'Artur Mas, Oriol Junqueras i Joan Herrera és això. Però ahir, en una foto per a la història, no només es van retratar ells. El PSC i la seva crisi existencial i de credibilitat, també.




Comentaris

envia el comentari