Mariano Imedio

"Tranquils pel flanc extern. De l'intern ja en parlarem, però d'entrada CiU i ERC tindran un aliat cohesionador incomparable amb 'Mariano Imedio'"

Quan ahir vaig veure la signatura de l'acord CiU-ERC al Parlament hi vaig detectar fredor. Potser buscada, però hi era. A cap dels dos signants no els entusiasma gaire pactar amb l'altre. Ho sabíem. Decidir-s'hi els ha costat Déu i ajuda... i una circumstància excepcional. Sabíem que passaria. Igual com sabem que el seu camí no serà fàcil, i que això segurament ahir els pesava davant les càmeres. Greu responsabilitat, la seva, en moment crític, sens dubte. Però, això serà sinònim d'inestabilitat? No ho sabem del tot. De fet, permetint-me que en dubti. Un parell de circumstàncies externes em fan ser escèptic amb aquesta creença que als mitjans ja sembla haver esdevingut el primer dogma de fe autoimposat per jutjar allò que els seus impulsors han batejat com "El pacte per la llibertat".

Un factor extern que ahir em feia creure en la solidesa de la unitat d'acció de CiU i ERC en els propers temps?: La reacció de Madrid davant l'acord. Van treure tota l'artilleria. Des del minut ú i amenaçant sense vergonya d'utilitzar la seva força per escanyar Catalunya (i la seva gent) en reacció a la voluntat d'un govern de donar la veu al poble. Artilleria major davant d'un Govern que impulsarà el dret a decidir que en teoria (si hi comptem també el PSC) volen els ciutadans que han atorgat la seva confiança a 107 dels 135 diputats al Parlament.

Així, en un context d'un Estat espanyol que quant a discurs impulsa, promou i practica un estil macarrònic que ve a dir "això és el que hi ha i si no t'hi fas aniré a per tu", davant d'això CiU i ERC compactaran segur la seva acció. Perquè aquesta Espanya que ara representa Rajoy però que abans han liderat d'altres (per exemple del PSOE) els dóna la raó. Demostra que Catalunya necessita un punt d'inflexió, un canvi rotund, davant d'una Espanya amb un fer que no és sa, que no és sinònim de convivència, que no és sinònim de democràcia, com a mínim a Catalunya i a la resta d'Europa.

Per tant, tranquils pel flanc extern. De l'intern ja en parlarem, però d'entrada CiU i ERC tindran un aliat cohesionador incomparable amb "Mariano Imedio", la gran cola d'impacte que els mantindrà units en un context convuls i dificilíssim. Ell, des de Madrid, farà aquesta funció clau. I des de Catalunya, el PSC i Iniciativa poden venir a reproduir una funció semblant. Ahir van acabar de desfermar els seus atacs més durs vers Esquerra. Sense compassió. A per ells. A per Junqueras i els seus. Els consideren uns traïdors i la seva ràbia gens continguda segurament acabarà de trencar els vincles que el tripartit i les campanyes del PSC del 2006 i del 2010 encara havien deixat vius entre els antics socis. I això cohesionarà el pacte de CiU i ERC per la llibertat. Aquest objectiu compartit és prou fort com per unir-los malgrat tot, ni que sigui conjunturalment. Però per si no ho fes prou, ja d'altres hi posaran la resta.




Comentaris

envia el comentari