Ens hem fet grans... oi?

"Rigau al costat de Wert va engrandir. Sense fer res d’extraordinari. Wert ho va posar gairebé tot per ella"

Ens han emancipat. Abans i tot que nosaltres n'hàgim pres plena consciència. Però tranquils que ho podrem votar, que ningú no en tingui cap dubte, i la història ha de voler que aquest cop sí vagi bé. De fet, abans de decidir que en marxem amb tots els ets i uts que marca la democràcia, una majoria de catalans ja ha guillat d’Espanya. D’aquesta Espanya on José Ignacio Wert, un personatge amb conducta típica de fanàtic, pot ser ministre d’Educació, Cultura i Esport (això últim sí, ell que tant practica el de la catalanofòbia, tan estès al PP i més enllà).

Ens hem fet grans. Han passat els anys, les dècades, els segles, i res no ha estat possible al servei de canviar-los. Ja no cal. Ells ens han canviat a nosaltres. Massa intents frustrats, massa esforç malgastat. Fa massa temps que badem. Perquè ells no canviaran. La paret seguirà allà, com el Valle de Los Caídos. Fa vergonya però no el toquen. Com el seu immobilisme. Com el seu insult constant a la intel•ligència. Com el seu desafiament sostingut a la lògica més elemental. Com la seva voluntat de separar, de dividir, de crispar, de faltar al respecte. No aconseguiran mai que en això Catalunya els iguali. En això han guanyat, de sempre. Doncs bé, que en la seva victòria hi tinguin la derrota. Catalunya marxa. Ho han aconseguit.

I quan parlo de Catalunya, comptin que ho faig dels catalans. Que ningú no em vulgui agafar per on jo no vaig. No parlo en abstracte. Parlo de les persones. Dels centenars de milers d’Irenes Rigau que hi ha en aquest país. Perquè són molts (ells i elles) els qui responen a un patró de comportament i de manera de ser del tot pausats, educats, ponderats, correctes, raonats i enraonats. Són molts els catalans que són així i als quals Espanya els ha empès a plantar-se. Per dignitat, per coherència, per sentit de la justícia, per obligació. I s’han anat sumant a molts altres que ja tenien la decisió presa d’antuvi.

Dimarts, al ministeri, Rigau al costat de Wert va engrandir. Sense fer res d’extraordinari. Wert ho va posar gairebé tot per ella. I la consellera (en funcions) només va haver de fer el pas definitiu de decidir si pagava la pena seguir xerrant amb una paret. I va decidir que ja no toca suportar més l’insult. Va marxar. No és cap heroïna, simplement s'ha fet gran, s'ha emancipat mentalment. Com ho farà una majoria de catalans (tampoc no en tingueu cap dubte) el dia que pugui decidir. No ens fan falta herois, ens cal emancipar-nos. Però cal fer-ho. Urgeix de fa temps. Només queda aquest (necessari) pas formal. Perquè ens hem fet grans, oi? Doncs potser que el ridícul el facin ells sols.

PD: Ah! I potser també que el dia d’avui, el de la Constitució espanyola, el celebrem tots amb alegria. Perquè sense ella, els Wert haurien hagut de tirar de tota un altra potent eina al servei de la fugida de Catalunya. No sabem de quina, però ja que tenen aquesta, valorem-la.




Comentaris

envia el comentari