Gen convergent, gen ERC

"A cal convergent tenen un gen que els caracteritza: el gen sobrat, amb una tendència a activar-se davant la pròpia parròquia i rodalia"

Hi ha com un gen en l’ADN de la bona gent d’Esquerra, que s’activa de forma sovintejada: és el gen anticonvergent. Hi és sempre. Del damunt no se’l treuen. Però a ràfagues n’hi ha qui el desactiva. Oriol Junqueras, per exemple, molt intel·ligentment, durant la precampanya i la campanya electoral oficial el va desactivar. El seu i el del relat del partit. El va convertir en un pseudogen, que és com es coneixen els gens no funcionals, que hi són però que no afecten l’organisme.

Molt de votant no avisat de l’existència d’aquest gen va creure que no hi era. D’altres van pensar que allò havia estat una afecció passatgera dels temps de Carod i Puigcercós. També n’hi va haver que van creure que el nou líder l’havia adormit per sempre. I els van votar. Però no. Ara només cal fer un tomb per la xarxa o començar a veure segons quines declaracions d’algun prohom republicà, i es capta fàcilment com el gen anticonvergent vol tornar a treure el cap.

D’altra banda, a cal convergent també tenen un gen que els caracteritza i que durant certes èpoques sembla com que no hi sigui, però hi és. En el seu cas parlem d’un de molt concret i que es manifesta en la bona gent del partit quan toca cuixa: és el gen sobrat, amb una tendència a activar-se davant la pròpia parròquia i rodalia, però no tant amb grans antagonistes. És una mutació rara, ja ho veuen, i val a dir que en aquest cas no afecta la base tant com la cúpula de la casa. Tota? No. Però de forma sovintejada? A cal convergent sí.

I bé, el cas és que fóra bo que ara, uns i altres, convertissin en pseudogens, aquests de tan anòmals i distorsionadors. Que no pot ser per sempre? Doncs que els anul·lin, com a mínim, durant un temps. El just perquè el país avanci com uns i altres ens van dir que ara impulsarien. El necessari per evitar que entre tots, com a país, fem un d’aquells ridículs històrics que surten als llibres. Que els uns no es sobrin, que busquin l’empatia sincera amb l’altre, que no l’obliguin a ser al Govern per complir allò que ja consta al propi programa electoral. I que els altres superin les seves paranoies anti i garanteixin (de veritat) l’estabilitat que aquest Govern necessita, per ajudar a tirar endavant el pelut dia a dia i per posar rumb a la consulta per l’Estat propi. No hi ha pressa, però cal que s’hi posin ja.




Comentaris

envia el comentari