Mas-soquisme

"Ara es veu més que mai aquella èpica i heroïcitat de la que es parlava, potser ara agafa força la frase que pregona que 'ningú no és profeta a casa seva'"

Sóc massa jove. M’ho han refregat per la cara sempre els més veterans en el món de la política. I ho era per entendre que els catalans sempre “restem i dividim en comptes de sumar”. Si més no, en moments importants de la nostra història.

Ara això ja ha canviat. Diumenge passat vaig viure amb gran desil•lusió el resultat de les eleccions, fins i tot amb ràbia. Malgrat la bona notícia de la pujada d’ERC -merescuda pel seu líder, per cert-, el país es dividia. I no ho feia entre unionistes i independentistes. Molta gent va retirar el suport a Artur Mas i molts d’altres van optar per no donar-li per primera vegada com a vot prestat. I al final hem estirat la corda per tants costats que se’ns ha ben tombat.

El problema no és la figura d’Artur Mas com a tal. L’errada rau en no donar suport a aquell que, per primera vegada des de la democràcia, agafava el timó del vaixell i es posava a navegar en direcció Ítaca. Havia deixat anar a la puta i la ramoneta mar enllà i, sorpresa!, deia a Madrid el mateix que a Catalunya.

Quan algú ha estat coherent, el vot ha respost de manera paradoxal. Recordeu quan temps feia que demanàvem això d’un president de la Generalitat? I l’hem matxacat. M’entristeix aquesta reacció -i quedi clar que no és, ni molt menys, per la persona d’Artur Mas com a tal, sinó per la figura del líder, que tot procés d’aquesta envergadura requereix-.

Han estat molts els votants que no se’l van creure i van donar-li l’esquena. Malgrat que fins i tot l’Alícia Sánchez-Camacho advertia que Mas anava de debò amb el projecte de “trencar amb Espanya”!

Les retallades, la figura de Duran i Lleida amb declaracions ambigües i les acusacions del diari ‘El Mundo’ van fer rebaixar, i molt, els suports a l’actual president de la Generalitat en funcions. Diluït i abandonat. Potser ara es veu més que mai aquella èpica i heroïcitat de la que es parlava, potser ara agafa força la frase que pregona que “ningú no és profeta a casa seva”.

Tothom es preguntava què passaria el dia després de les eleccions, el 26N. Doncs bé, ara ja ho sabem: Madrid se’n riu del projecte sobiranista, ningú vol entrar a formar part del Govern -caldria preguntar-se seriosament el motiu “real”, ara que parlem tant de la Catalunya real-, si el país esdevé ingovernable la consulta deixarà de ser una prioritat, i no tenim un líder que pugui sortir amb tota la força que dóna la democràcia a explicar a l’Estat espanyol i, sobretot, al món, què vol Catalunya.

Al parlament hi ha una majoria sobiranista, sí, però no ens enganyem: no n'hi ha prou. L’efervescència i la il·lusió han deixat un regust agredolç que fins i tot els qui han acaronat la victòria no assaboreixen del tot.

Em consola pensar que ja hem viscut prou masoquismes i matxacades. Només espero que, havent-se complert el tòpic que els catalans sempre es divideixen, no es faci realitat també l’altre: que sempre els derroten.




Comentaris

envia el comentari