Els antivaga

"Els sindicats que tenim són de mentalitat antiga. De discurs desfasat i en molts casos trampós"

Així com hi ha polítics (molts, no tots) que s'entossudeixen en erigir-se en els grans promotors de l'antipolítica, hi ha sindicalistes (molts, tampoc no tots) que ens diuen que són els grans defensors de vagues com les d'ahir, mentre que realment en són els grans contraindicadors. Els uns i els altres, per la seva actitud, pel seu desfasament i per la seva desconnexió de la realitat social de molts ciutadans, creen la reacció contrària a aquella que teòricament busquen o diuen defensar.

Dimarts nit ho vaig veure tot escoltant el sempre ponderat i educat Josep Maria Álvarez, secretari general d'UGT Catalunya. Amb ell pots parlar, discrepar-ne i no es crispa. No es pot dir el mateix del seu homòleg de Comissions Obreres, Joan Carles Gallego. Però d'ell, d'Álvarez, com de Gallego, encara és hora que escolti una frase clara de condemna de l'acció dels piquets violents. Hi han tornat. Una vegada més.

Els preguntes si no estaria bé que condemnessin piquets que dimarts nit, a quarts d'onze, ja havien agredit un conductor de bus i li havien rebentat els vidres del seu vehicle. Creus que la resposta serà senzilla, però no. Contesten com el polític més instal.lat i presoner del seu discurs alienígena. I així, durant tres minuts de resposta a una pregunta de deu segons que es podria haver respost amb el mateix espai de temps, et donen mil voltes per no venir a condemnar més que "els poderosos" i els empresaris que "no respecten el dret a vaga (ni al treball perquè no el promouen com cal ni el volen just)". Però, dels piquets violents, res. Ni mu.

I la lògica més elemental els contestaria que el més equànime, just i ponderat seria denunciar els abusos en general. Els dels "poderosos", els dels empresaris "que no respecten el dret a vaga", i els dels cavernícoles que agredeixen persones que legítimament creuen que un dia en què uns senyors d'uns sindicats decideixen que tothom ha de fer vaga ells tenen el dret a decidir per si mateixos, i per exemple a prioritzar els diners que cobrarà aquell dia, i que a molt pocs els sobren. Però no. No els surt fer una cosa tant elemental i de calaix.

I parlen de la història i de les conquestes socials i d'un munt més de conceptes que en la seva retòrica anacrònica sona a tan buit i fals com en boca del professional de la cosa pública més políticament correcte. I això mentre als mitjans veiem estampes de gent humil assetjada per obrir un petit comerç o un bar (en precari) en dia de vaga general. Veiem insults a gent que pateix la crisi tant o més que aquells que els insulten i agredeixen, en teoria, en defensa dels seus interessos.

I després es pregunten com és que les seves manifestacions ja no omplen com les d'abans. Com és que les seves vagues ja no tenen l'impacte d'abans. Com és que molta gent si no comparteix el seu model de vaga és en part per ells. Pels sindicats que tenim. De mentalitat tan antiga. De discurs tan desfasat i en molts casos trampós. Critiquen els polítics per allunyar la ciutadania de la política. Però, fet i fet, ells vénen a fer el mateix respecte del món sindical. Són la seva pròpia antimatèria. En dies com els d'ahir, els grans antivaga.




Comentaris

envia el comentari