La mort del PSC

"En la línia del que defensa el budisme per als individus, només un cop mort el PSC podrà renéixer"

Durant dècades, els oracles oficials de la progressia del país i els autoproclamats com a profetes de la bona nova del dia després de CiU ens en van vaticinar la mort. Parlaven del suposat "vot prestat de la UCD". Alertaven del "cansament" del pujolisme i deien que sense ell CiU s'esmicolaria. Deien que sense poder ("la raó de ser de CiU", pontificaven) la federació nacionalista s'esllanguiria i moriria ràpidament. I no. Com tantes altres seves profecies, aquesta no es va complir. Ells, però, segueixen creient-se els més savis i segueixen predicant lliçons sense ni un punt d'autocrítica. Allà ells.

Déu me'n guard, de fer res de semblant respecte del PSC. Jo no vaticinaré res per l'estil. Ans al contrari. Em limitaré a constatar un fet: que ha mort. No dic que passarà perquè ja ho hem viscut. Ara només cal que en siguem prou conscients i que actuïn en conseqüència, aquells que a partir d'això haurien de moure's. Perquè el PSC, tal i com l'havíem entès durant dècades, ha mort.

Sóc dels qui creu que el PSC no tindrà el daltabaix electoral que li vaticinen totes les enquestes. Veurem. Però el cas és que, resultats electorals a banda, la nit del 25 de novembre caldria que al PSC la decodifiquessin com la del comiat oficial. Que no desaprofitin aquesta ocasió, al contrari del que van fer amb el seu últim congrés, que no va servir més que per decidir arrossegar-ne el cos inert uns quants mesos més. Gran pèrdua de temps. No ha servit de res de bo, per als seus. I és que, igual com la Catalunya autonòmica, el PSC de les dues ànimes ha mort. Ho sap tothom. I ja no té cap sentit mantenir exposat a l'escarni públic aquest cos sense vida.

Ahir surt Montilla i diu que això dels referèndum li recorda a Franco. S'anivella, doncs, a un José Bono que fa dos dies va titllar de "colpista" el president de la Generalitat, Artur Mas. I rebla Carme Chacón ahir també, a El Mundo, mostrant-se "radicalment contra la independència". Com en l'última campanya electoral: "Ni independentistes ni de dretes". Ni-nis. Definició per negació. I la desfeta electoral va ser de les que fan època. Ens havien venut que el PSC no era això. En tot cas, si havia estat alguna altra cosa, fa temps que va morir. Però que algú aturi la comèdia. Que n'abaixi el teló, ara que fa dies que ha degradat en tragicomèdia.

El dia de Tots Sants és una data interessant per reflexionar sobre la mort d'un partit que va arribar a ser el més votat del país però que ja no l'és ni de lluny. D'un partit que un dia va arreplegar vot de totes bandes i que ara pateix una hemorràgia que transfereix suports que havien estat seus a ben bé tot l'arc parlamentari català.

Per tant, el traspàs ja s'ha donat i fa dies que el cos put. Ara cal que algú li doni sepultura i que el deixi descansar en pau. Que no el potinegin més, ni propis que diuen que només està mig mort, ni estranys a qui ja els està bé una situació que a d'altres partit sí però al país no li suma res.

En la línia del que defensa el budisme per als individus, només un cop mort el PSC podrà renéixer. I en què es reencarnarà? O en la federació catalana del PSOE, sense més i amb Chacón marcant la pauta ja oficialment i sense subterfugis, o en un partit que finalment s'hagi desprès del llast i el condicionant del germà espanyol. Un partit que finalment pugui mirar de reconnectar amb la centralitat política del país, que no temi el dret a decidir i que el pugui defensar sense embuts com la resta de forces catalanistes, i amb elles.




Comentaris

envia el comentari