Bisbes inquiets

"Molts membres de la jerarquia eclesial catalana saben que un posicionament contrari als bisbes espanyols és arriscat i poc segur"

Francament, a mi em sembla bé que els bisbes, d’aquí o del Japó, es pronunciïn sobre temes realment rellevants i no se’n vagin per la tangent. Fins i tot si són temes polítics i socials. Tothom està legitimat per dir allò que pensa (tot i que no totes les idees són respectables, però aquest no és el cas), i l’Església no pot ser menys. Ara bé, cal mirar atentament què diuen i com ho diuen.

Des de Madrid ens arribava fa dues setmanes la declaració dels bisbes espanyols (ho signa la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, CEE) en què s’esveren davant de “propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral d’aquesta unitat (Espanya) i que ens causen una gran inquietud”.

L’argument inicia sense incendis: en principi es reconeix “la legitimitat de les postures nacionalistes que veritablement cuiden el bé comú”. Ara bé, el portaveu episcopal Juan Antonio Martínez Camino ja ha puntualitzat que “hi ha un deure moral sobre el bé comú d’Espanya i les accions unilaterals polítiques no són prudents ni moralment acceptables”.

Caut, prudent i llest -no deixa de ser un jesuïta-, Martínez Camino ha fet saber que els bisbes no posen la Constitució en un altar: “Això no vol dir que se sacralitzi la Constitució, ni que se sacralitzi la unitat d’Espanya”. Bé, no ho voldrà dir per a ell, però certament és el que ha interpretat gairebé tothom, a l’Estat espanyol i a Catalunya.

Bisbes, és bo que en parlin perquè la veritat, sovint els seus documents són il•legibles i el que és pitjor, irrellevants. Però cal tenir clar que un pronunciament negatiu sobre un tema polític tan polèmic com aquest és molt arriscat. En primer lloc perquè no s’està atacant cap bé moral ni cap dogma. I, en segon lloc, perquè s’intueix que segurament l’Estat Vaticà serà dels primers en acceptar una nova Catalunya independent -pels enormes interessos que hi té aquí, no ens enganyem.

Sigui com sigui, els seus col•legues catalans van fer pública al dia següent una resposta en què legitimen les posicions sobiranistes, tot i que no és cap manifest emotiu ni molt menys: tot molt mesurat i que a Añastro (la seu de la CEE) no causi ampolles.

Però aquest mateix cap de setmana el bisbe auxiliar de Barcelona, el menorquí Sebastià Taltavull, va assegurar, aquesta vegada sí clarament, en una entrevista a Catalunya Ràdio que l’Església catalana donarà suport a la independència si és el que decideix el poble català. És un pas endavant, i val a dir que gens fàcil. A més, Taltavull va ser un dels quatre bisbes que es va abstenir en la votació del document fet públic per la Conferència Episcopal Espanyola. Un paper difícil, el seu, alhora que valent. Veurem com acaba la carrera d’aquest bisbe i dels altres tres que s’hi van abstenir a Madrid...

I aquí rau el problema. Molts membres de la jerarquia eclesial catalana saben que un posicionament contrari als bisbes espanyols és arriscat i poc segur. Por que, per cert, no habita als monestirs catalans, on els seus abats acostumen a pronunciar-se amb molta més llibertat i claredat, ja que són autònoms respecte a la Conferència Episcopal Espanyola.

No sé jo si a un tal Jesucrist, que diuen que va ser el fundador del tema, li agradaria veure aquests pronunciaments dels bisbes espanyols i la por que sovint viuen alguns dels seus membres catalans d’expressar sense miraments allò que pensen. Sincerament, em penso que no. Per a mi que se’n desmarcaria. I ràpid.




Comentaris

envia el comentari