L’independentisme ja és al centre

"Ha passat de ser vist com una utopia a ser vist com una opció possible. L’única possible, de fet"

Fa uns anys, no tants, ser independentista equivalia a ser un radical o un somiatruites. Era, als ulls de la majoria, la quimera de quatre idealistes i dels joves –que ja les tenen, aquestes coses. A poc a poc la truita s’ha anat girant, i després de la manifestació d’ahir ha quedat definitivament clar que, avui en dia, l’independentisme ja ha abandonat l’extrem que ocupava i s’ha col•locat al bell mig de la centralitat social de Catalunya. Ha passat de ser vist com una utopia a ser vist com una opció possible. L’única possible, de fet. Ha passat de ser un somni a ser una exigència. En definitiva, l'independentisme ha substituït el catalanisme com a ideologia aglutinadora.

La manifestació ho ha demostrat. No només perquè la participació ha estat massiva, sinó també perquè els eterns defensors polítics del catalanisme –ja sigui en la versió federalista o en la versió “peix al
cove”- s’han vist forçats a donar suport a la manifestació per no quedar-se al marge de la majoria, per no quedar com uns mals catalans.

Han entès que no es podien permetre girar l’esquena a la iniciativa, i aquest fet representa una victòria sense precedents. És cert que s’hi han apuntat per defensar el pacte fiscal o més autogovern per Catalunya, però ja poden dir missa. La realitat és que han donat suport –que han hagut de donar suport- a una manifestació en què el lema era molt clar, les banderes estelades i les proclames no incloïen la paraula “pacte”. Fins i tot Duran i Lleida s’hi ha vist arrossegat.

La manifestació ha demostrat que l’independetisme ja no es una vergonya que pugui amagar-se sota la catifa. Ja no hi cap, fa massa bulto. De fet no hi ha res que ocupi més espai. No hi ha cap idea que tingui la capacitat de mobilitzar tanta gent. Cap. Ara bé, aquesta força, si no es canalitza a través de la política, si no es tradueix en decisions polítiques, no tindrà el punt de recolzament que necessita per moure el món. És per això que, si Artur Mas ens falla, si pacta amb el PP o si el seu pla B no és la independència, no només cometrà un suïcidi polític, sinó també una immoralitat indigna d’ell, un abandó que el país no es mereix.




Comentaris

envia el comentari