"Bravo muchachos"

"Fa sis anys cap icona de la faràndula espanyola no va moure un dit en públic per un Estatut d'Autonomia votat pel Parlament català"

Alerta amb la següent frase. De moment (però vagin a saber) no l'ha pronunciat un dirigent del PSC, del PP o de Ciutadans: “No es pot forçar un poble a ser el que no vol ser”. Pista: és la mateixa persona que ha recomanant que els catalans “segueixin el camí que creuen que han de seguir”. Més pistes: és espanyol i ha admès que “Catalunya té la seva identitat, la seva autoestima, és un país amb una personalitat molt forta i, per tant, el procés democràtic per portar Catalunya allà on ella vulgui, arribarà”. Última oportunitat per saber l'autor d'aquestes frases, que a l'última hi ha afegit que tot plegat “s’aconseguirà amb sentit comú”: és cantant i Picasso era amic dels seus pares. Sí, és Miguel Bosé. Qui ho havia de dir, oi?

Bosé, junt amb Víctor Manuel, Ana Belén, Miguel Ríos, els Bardem i altres, forma part dels titllats com a "titiriteros" per part la dreta espanyola més arnada i extrema. D'ells, antics fans de ZP, en tinc molt present el silenci sepulcral durant els anys d'assetjament, d'insults i de campanyes de boicot contra Catalunya que van acompanyar el procés estatutari que culminà l'any 2006. D'ells tinc clar que tradicionalment els ha costat molt poquet manifestar-se pel poble sahrauí, pel sioux o pel lapó si s'hagués escaigut, abans que no fer algun mínim gest vers Catalunya i les seves legítimes reclamacions. D'aquí que vulgui posar en valor les paraules de Bosé ahir al programa Divendres de TV3.

No trobo que les seves afirmacions hagin de tenir més valor que les d'altres personatges públics. Però tampoc menys. Tampoc gens. I hi vull atribuir el valor de la suma. Del simptomàtic desacomplexament que es generalitza a propòsit de posar-se a la boca la paraula i el concepte de la independència, i no necessàriament per blasmar-la. Aquest senyor no ho havia fet fins ara. Cap prohom "titiritero" ho havia fet fins el moment. I paga la pena aturar-s'hi un moment. Valorem-ho.

És el primer. Potser no és l'últim. Potser fins i tot en Serrat s'anima i ens dóna una sorpresa. No ens hi tanquéssim en banda. No ho menystinguem. Recordem el concepte suma que ha d'anar annex a un procés d'emancipació nacional a Catalunya. Ningú no hi sobra. Als caiguts del cavall, els independentistes-de-tota-la-vida els han de recollir al vol i passar la mà pel llom. Què són ara els artistes espanyols? Doncs s'agafa el títol d'una cançó del Bosé, els diu algú un "bravo muchachos", i a seguir avançant amb una persona més al sac dels qui defensen que la consciència democràtica reclama respecte al dret de decidir de tot poble, i que si aquest és el català i decideix independitzar-se d'Espanya s'ha de respectar.

Alguna cosa es mou. Alguna cosa ha fet catacrac. Fa sis anys cap icona de la faràndula espanyola no va moure un dit en públic per un Estatut d'Autonomia votat per la immensíssima majoria del Parlament català. Ara ja n'hi ha un que s'ha pronunciat (alerta navegants) i diu que està “absolutament convençut” que “veurà canviar la geografia de la Península". Diu, sense despentinar-se, que "estem abocats a això”. Diu coses. Té el valor que té, però no és zero.




Comentaris

envia el comentari