Que tinguem sort

"El debat del pacte fiscal que necessita Catalunya amb Espanya per acabar amb la seva sagnia econòmica és de caixa o faixa"

Tanco amb aquest article la meva col•laboració amb El Singular d’aquesta temporada. Farem l’obligat parèntesi estiuenc i si tot va bé ens retrobem el setembre. Però el cas és que podríem seguir analitzant l’actualitat des d’aquesta i d’altres plataformes informatives, i no ens ho acabaríem malgrat l’agost.

Temps era temps, l’agost lligat a la cosa pública era sinònim de peces periodístiques a l’estil d’un entranyable “on passen les vacances els líders polítics?”. La gravetat dels temps deixarà aquest tipus de peces en anècdota, entre d’altres coses perquè ai del polític que digui amb la boca grossa que s’agafarà unes bones vacances! I mirin que més d’un les mereix o, com a mínim, les necessita.

Agafem aire aquí a El Singular, la setmana del debat del pacte fiscal al Parlament, que també és una més d’aquelles setmanes clau per a l’economia espanyola. L’un i l’altre desafiament marcaran el curs polític que oficialment s’obrirà el setembre. Potser l’últim de la present legislatura catalana o de l’espanyola? Ningú ja no descarta res.

I que no els enredin: el debat del pacte fiscal que necessita Catalunya amb Espanya per acabar amb la seva sagnia econòmica és de caixa o faixa. I, mentre Catalunya sigui dins d’Espanya, ens convé que Rajoy i el seu govern se’n surti, a Brussel•les i amb el Banc Central Europeu. Pinta complicadíssim, dramàtic. No menys que el recorregut de la proposta de pacte fiscal català a Madrid. Però ni l’una ni l’altre front no podem descartar que reeixeixin.

De fet, si a Brussel•les entenen que si Espanya s’enfonsa la Unió Europea tal i com la coneixem anirà al darrere, hi haurà moviments del BCE i dels socis que marquen la pauta. I igualment, si a Madrid entenen que si Catalunya s’enfonsa l’Estat espanyol no serà sostenible, potser finalment fan un cop de cap. Mai com ara la gravetat del context havia obligat a grans moviments. N’hi haurà que diran que sóc un ingenu i que veig esperança allà on només hi ha mals averanys. Però què volen que hi faci? Comencem vacances i un pèl d’optimisme m’envaeix. Tinc ganes que tinguem sort. Ara i de tornada.




Comentaris

envia el comentari