No és Alsius, és la Lluna

"El gran drama és que les forces catalanistes no creguin que ja fa dies que toca posar-se d’acord per teixir aliances"

M’hauria agradat molt que ahir el Parlament hagués escollit el periodista Salvador Alsius com a membre del CAC. Però no per l’Alsius, a qui seguia des de petit quan ell era jovenet i presentava Telenotícies, i a qui després he seguit per exemple des de la seva vessant acadèmica. Ell era un perfil idoni per formar part d’un organisme regulador dels continguts dels mèdia com l’és el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Aquesta és una part important del debat. Però no el tot. L’hauria de ser en un país normal, però no l’és en el nostre.

Igualment, m’hauria agradat que ahir el Parlament no hagués escollit Daniel Sirera com a membre del CAC. Però no ho dic per Sirera, a qui detecto clarament com un polític maltractat pel seu propi partit, que ara l’ubica en aquest organisme com a premi de consolació més que discret. Recordem que el PP té majoria absoluta al Congrés i que podria haver-lo ubicat en mil i una menjadores molt millors. I el cas és que aquesta percepció del CAC per part dels polítics és part important del debat. Però no n’és el tot. L’hauria de ser en un país normal, però no l’és en el nostre.

M’hauria agradat que ahir CiU hagués pogut passar del PP i hagués votat per un professional del món de la comunicació, en un organisme que va de regulador d’aquest món i que està farcit d’exdiputats, ara i abans, tant com va mancat de professionals del ram. Però no per això, que també. Sobretot m’hauria agradat perquè aquest desmarcament hauria volgut dir que el govern de Catalunya ja no depèn per sobreviure de pactes amb un PP que si ho vol, des de Madrid, li escanya definitivament l’aixeta i col•lapsa una Administració catalana que no tindria ni per pagar els seus funcionaris.

Ara al CAC hi ha exdiputats del PSC, del PP i de CiU, igual com abans els hi havia d’aquestes i d’altres formacions com ICV. Aquest fet, si ens n’hem de posar les mans al cap, hi era abans com ara. Per tant, demagògies fora, si us plau. Però la pena no és aquesta. La gran pena no, com a mínim. Perquè el gran drama és que les forces catalanistes, i molt especialment CiU i ERC, no creguin que ja fa dies que toca posar-se d’acord per teixir aliances que fixin rumb a curt termini vers el final d’aquesta submissió que sí o sí ens condiciona sempre des de Madrid.

Diu el proverbi oriental que quan el savi assenyala la Lluna, el neci no veu més que el dit. I ja és això. Perquè no és l’Alsius. No és en Sirera. És la llibertat.




Comentaris

envia el comentari