L'estelada, rebregada

"Bosch ha estat poc curós amb un símbol com l'estelada, tan estimat i respectat per tants i tants catalans"

No tot s'hi val, per una foto. Més encara quan allò que es busca és l'estampa i poca cosa més. Li ho tinc dit a Alícia Sánchez-Camacho i no em cauen els anells per dir-li-ho també al diputat d'Esquerra Alfred Bosch. A ell i a qui calgui. Però aquesta setmana sa senyoria ho mereix especialment perquè no ha estat encertat. Per poc curós amb un símbol com l'estelada, tan estimat i respectat per tants i tants catalans.

La va exhibir al Congrés dels Diputats, però molt d'aquella manera. Molt posat en el paper del nano que fa una dolenteria, que n'és conscient i que ben bé està excusant-se abans de fer-ho, com traient-hi ferro. I per què ho dic? Per com la va retirar, a corre-cuita, només uns pocs segons després de desplegar-la amb dificultats davant la tribuna d'oradors.

Tan ràpid va anar el senyor diputat en replegar l'estelada, que bàsicament la va rebregar de mala manera i la va dipositar no sé si a terra o en una espècie de prestatgeria sota la tribuna, però el cas és que se'n va desfer mentre seguia amb el seu discurs, que només va quedar sense àudio cosa de cinc segons. El temps just perquè el president del Congrés, Jesús Posada, molt lent de reflexos, guaités la bandera i en demanés la retirada. Ni un uixer no va haver d'enviar a retirar-la. I aquesta imatge sí que els hauria fet nosa.

Però Posada ben bé no va acabar ni la frase, que la dolenteria ja havia acabat ben bé abans de començar. La foto ja havia tingut temps de fer-se. El numeret purament testimonial ja havia estat superat i l'estelada rebregada. A sant de què? Per solucionar què? Perquè, de fet, ni un esbravament no va suposar. Va ser un posar-hi només la punteta. Un tímid i poruc ensenyar la poteta, com avergonyint-se'n. Com admetent-se transgressor d'una calma constitucional que en el fons es respecta. No va donar ni temps de gaudir de la composició plàstica de l'estelada en context megaespanyol. En definitiva: ens podríem haver estalviat l'escena, perquè ja prou caricatura ens fan fora com per a més recrear-nos en la nostra pròpia. L'autoparòdia i riure's d'un mateix és sa de fer, però dins d'un ordre. Molt especialment en política. Molt especialment enmig dels temps que corre el crèdit dels polítics.




Comentaris

envia el comentari