Deixem fer a Espanya

"El famós 'tenim pressa' d’Heribert Barrera es fa ara més present que mai, però hauria de ser una pressa intel·ligent i pausada"

La polèmica dels peatges continua, malgrat que el Servei Català de Trànsit ja ha començat a cobrar les primeres multes. Tot i això, els impulsors de la iniciativa han convocat el tercer #novullpagar massiu aquest diumenge. Alguns pronosticaven que el moviment no duraria ni tres dies, però el cert és que la lluita per a la supressió dels peatges catalans encara és en marxa. I haig de confessar que em sorprèn, alhora que m’agrada i em fa pensar que potser si som ferms i demostrem aquesta insistència en les qüestions més bàsiques del nostre país ens en sortirem amb molta dignitat.

Ho pot semblar, però això no és fàcil. És típic de la joventut engrescar-se molt amb certs projectes i que aquesta empenta duri només dies. I sembla que ara la joventut es perllonga... quasi indefinidament. Una actitud així no beneficiaria gens als interessos de Catalunya. Però no cal ser apocalíptics, ans al contrari. Precisament crec que el #novullpagar, independentment de si cadascú és partidari o no de la iniciativa, és un dels exemples que demostren que alguna està succeint a Catalunya, als catalans.

Sembla que entrem en un bon moment –malgrat que per a l’estat espanyol sigui dels més durs i dolents. Els catalans anem prenent consciència, a poc a poc i amb bona lletra. Espanya ens ho està posant molt fàcil. Al final haurem de donar les gràcies a l’estat espanyol, que ja fa un temps que lluita, sense saber-ho, per la independència de Catalunya! Són els millors aliats per donar llum a aquells que dubten. I aquesta no és una conjectura intel•lectual, sinó una constatació basada absolutament en la experiència. No subestimem Espanya, si us plau.

El famós “tenim pressa” d’Heribert Barrera es fa ara més present que mai, però hauria de ser una pressa intel•ligent i pausada. Contradicció de termes? Rotundament no. Donem només una mica més de temps a l’estat espanyol per ficar-se gols en pròpia porta, ara que l’objectiu sembla estar més clar que mai.

Així, el previsible ‘no’ d’Espanya al pacte fiscal, o la hipotètica negociació a la baixa, encendrà molt més els ànims dels convençuts però també donarà a molts inútilment esperançats l’empenta que necessitaven. Tenim pressa, sí, però, encara que ens costi i ens resistim a fer-ho, deixem que Espanya faci la seva només una miqueta més. Siguem intel•ligents: necessitem consens, i quan més ampli sigui molt millor. Només ens cal l’últim punt de paciència al final del camí, barrejat amb contundència i insistència. D'aquesta manera esdevindrem un poble absolutament imparable -més, si pot ser.




Comentaris

envia el comentari