Massa Alícia o massa poc?

"La popular denota un cert estat superlatiu d'ansietat i d'obsessió pel figurar a tota costa"

Ahir, poc després de veure al Telenotícies el moment de la fotografia que el president Artur Mas es va fer amb els seus homòlegs populars de Les Balears, País Valencià i Múrcia en suport de l'Eix Mediterrani, vaig observar (amb cert estupor) que Alícia Sánchez-Camacho havia aconseguit fer-se'n una altra amb els mateixos protagonistes, Mas a banda, és clar. Impressionant. El dia abans també m'havia sorprès la velocitat amb què s'havia fet la foto amb la ministra de Foment, Ana Pastor, en la mateixa jornada en què el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, plantava RENFE en una reunió. Curiós. Coneix l'agenda del Govern i sap com moure's per treure'n rèdit polític.

Vaig ser dels primeríssims en advertir que l'obsessió de Sánchez-Camacho per sortir compulsivament a la foto li pot ser molt contraproduent. Després ja ho ha dit ben bé tothom, perquè la popular denota un cert estat superlatiu d'ansietat i d'obsessió pel figurar a tota costa. Però això només li ho contraindico a ella, i si no vol que no em faci ni cas. Ara! La contraindicació d'aquest escenari és doble. Fins i tot triple. Perquè l'excés de protagonisme que, ja avançada la legislatura, acumula el PP d'Alícia Sánchez-Camacho també és preocupant per al govern de CiU, i també per al paper del PSC i d'Esquerra. De fet, ho és per al conjunt de la política catalana i la seva percepció entre un gruix de votants.

Perquè el mèrit del protagonisme del PP en la política catalana l'és de l'aritmètica sorgida de les urnes (aquí i a Madrid), igual com també l'és d'una Sánchez-Camacho i d'un equip seu de comunicació molt professional. Però no l'és menys del fet que la centralitat política del catalanisme sembla que no capti el gravíssim moment, que a més d'econòmic l'és també polític.

Des de CiU diuen "o governes o governes". És a dir, que "si tens sentit de govern i de país ara només tens una opció: governar". I no estar-se per floritures, venen a dir. Però els anticossos que a diari genera sobre una part del seu electorat el paper omnipresent del PPC és com una gota malaia que els pot acabar desgastant molt. A CiU, i a un PSC que encara no es troba a sí mateix, i a una ERC que tampoc no acaba de decidir-se a trobar el camí.

Tot plegat enmig d'una crisi descomunal que és de calaix que hauria d'unir, començant per la política, als qui més nexes poden tenir (ni que siguin de mínims) respecte d'una idea de país. Si no ho fan ara quan ho faran? Per això més d'un dia penso que potser, en comptes de massa, n'Alícia encara surt massa poc. I és que potser n'hi ha que en necessiten una sobredosi descomunal per decidir-se a prendre el paper protagonista que els pertoca.




Comentaris

envia el comentari