Insecticida Aguirre

"Tothom sap que les declaracions d'Aguirre només han servit per esvalotar l'aviram i per animar la gent a xiular amb més força"

Fa un temps, dinant amb uns amics en un restaurant molt bo, ens rondaven la taula un parell d'aquelles mosquetes d'estiu tan ridículament petites, aquelles que semblen un borrissolat minúscul de llana mullada. Mai s'estan quietes, són especialment irritants, i malgrat la seva mida irrisòria i la seva simple i vulgar condició de mosca, voletegen pel teu voltant amb tanta confiança i impertinència que quasi les sents dir: "a veure si m'atrapes!". El menjar era boníssim i la conversa agradable, però cap de nosaltres no va poder evitar caure en la provocació d'aquelles dues merdetes voladores, que van acompanyar-nos durant tot el dinar com una música de fons carregosa. Ara un, de sobte, estampava el tovalló contra la paret, ara un altre picava de mans, ara veies com un movia el cap d'un costat a l'altre seguint alguna cosa amb la mirada, i fins i tot va haver-hi un comensal que, sense avís previ, li va fotre un mastegot al company del costat perquè li havia semblat veure una mosqueta descansant al coll de la seva americana.

El cas és que aquestes mosques són ràpides i fugisseres, no hi havia manera de matar-les, sempre s'escapaven fent-te pam i pipa, i això va crear com una mena de tensió en l'ambient, una ràbia continguda que va esclatar quan un amic, després d'un dels seus intents fallits d'assassinat, va cridar, enmig de l'ambient tranquil del restaurant: "Hòstia! Em cago en la puta mosca dels collons!" Jo crec que si ens haguessin portat un esprai d'insecticida haguéssim ruixat tota la nostra àrea, sacrificant el nostre exquisit menjar només per poder demostrar la nostra superioritat com a espècie.

Als espanyols, amb nosaltres, els passa com als meus amics i a mi amb les mosques. No els agradem, però sobretot no poden suportar no tenir el control sobre nosaltres, els posa molt nerviosos no poder esclafar la nostra insignificança sempre que vulguin. Estan tan acostumats a controlar-nos que quan nosaltres trobem un espai on poder-nos moure amb llibertat sense que ells puguin fer-hi res, la ràbia els pot i fan un ridícul estrepitós.

El ridícul que va fer TVE fa tres anys quan, a la retransmissió de la final de la Copa del Rei, va tapar els xiulets del públic sobreposant-hi l'himne espanyol a tot volum. El ridícul que fa aquest vídeo que corre per Internet i que intenta convèncer-nos que la copa "es de todos", com si el nostre rebuig fos una cosa de criatures que es pot arreglar amb sermonets cursis i barats. I sobretot el ridícul patètic que fa Esperanza Aguirre demanant que se suspengui la final de divendres i es jugui el partit a porta tancada per evitar els xiulets als símbols espanyols.

Tothom sap que les declaracions d'Aguirre només han servit per esvalotar l'aviram i per animar la gent a xiular amb més força, la pròpia Aguirre ho sap perfectament, però igualment la senyora no s'ha pogut aguantar, com tampoc no va poder aguantar-se el meu amic quan es va cagar en la mosca collonera. Les declaracions d'Aguirre són l'insecticida que nosaltres haguéssim estat disposats a ruixar a sobre del nostre dinar, l'estupidesa amb la qual haguéssim regalat la victòria a les mosquetes. Gràcies, senyora Aguirre, vostè ha premut el botó de l'esprai, ara nosaltres posarem una flama al davant.




Comentaris

envia el comentari