L'excés andorrà

"Potser a Madrid tenen por que els nens andorrans d'aquí a uns anys siguin tan llestos, tan trempats, que ajudin els catalans a emancipar-se"

A Andorra els obliguen a fer-ho diferent. Si a molts indrets mantenim professors que no valen un duro, al país lliure del costat els fan treure's de sobre qui en sap massa. És el món a l’inrevés!

Resulta que la mestra de P4 de l'Escola Espanyola d'Escaldes-Engordany (quanta E!) ha hagut de marxar, i no per voluntat pròpia, sinó perquè els seus mètodes pedagògics eren superiors al que es demana. Així ho ha considerat un inspector de Madrid. La mainada s'espavilava massa. Ui no, no fos cas que el coeficient de la quitxalla es dispari i pensin més del que toca. L'incident no passaria de ser domèstic si no tingués conseqüències tràgiques. Estem a l'espiral de l'absurd. El cas: una mestra de P4 no podrà continuar a l'escola perquè s'ha excedit, ensenya massa coses als infants, que aprenen més del que està establert a les línies curriculars.

Que a 4 anys els 11 alumnes ja sabessin llegir i comencessin a escriure -i a fer alguna petita suma i resta- ha escandalitzat un inspector de Madrid: aquests nens són un perill potencial, deu haver pensat. Que patètica aquesta mania amb el que toca, la norma, els límits: nen o nena de 4 anys, ni intentis llegir eh?, que això no toca a P4! Potser a Madrid tenen por que els nens andorrans d'aquí a uns anys siguin tan llestos, tan trempats, que ajudin els catalans a emancipar-se. Ja se sap, les tendències a l'excel•lència no agraden ningú i només serveixen per omplir fulletons d'universitats, però ningú no hi creu.

La directora calla per ara, i les famílies dels nens i nenes estan en peu de guerra perquè no entenen -clar, és que no s'entén- com ha de marxar una professora que fa progressar més que adequadament als seus fills.

La motivació, les ganes de saber, la mà dolça i ferma d'una mestra que esperoni a aprendre... tot això està castigat, fustigat, destinat a l'exili. Inevitablement, Andorra em du a Algèria. El petit Albert Camus estudiava i aprenia -més del compte- gràcies a un tal Monsieur Germain. El dia que l’escriptor i periodista va rebre el Nobel de Literatura, les seves primeres paraules van ser per ell, perquè “sense aquella mà amiga” que va confiar en el petit Albert res hauria estat possible. No tinc cap dubte que els brillants nens d'Andorra retindran ja des d'ara el nom de la mestra. Potser l'hauran de citar d'aquí a un temps.




Comentaris

envia el comentari